Miki Florensa: “Volia ser alguna cosa més que el guitarrista de La Pegatina”

Es declara fan del grup noruec Kings of Convenience, de Carlos Sadness i de Rosalía. Té 28 anys, és de Lleida i porta des del 2016 com a guitarrista del grup La Pegatina, que afirma amb contundència que és “la meva família”. Ara, a mitjans de desembre, treu el primer treball discogràfic en solitari, Antártica, una mena d’història d’amor interpretada en cinc cançons. És el Miki Florensa, que ens explica que després d’estar en un concert amb Amaral va decidir tirar endavant aquest projecte que va acabar de produir durant els mesos de confinament.

A Miki Florensa se’l veu content i il·lusionat. A més de ser l’autor de la cançó de Nadal de Lleida Televisió, després d’estar cinc anys com a guitarrista del grup La Pegatina i realitzar diverses col·laboracions amb Amaral, Rozalén, Mago de Oz o Macaco, ha decidit treure el primer treball en solitari: Antártica.

Quan li comença a rodar pel cap aquest projecte musical? En realitat, durant els primers anys d’estar a Barcelona vaig dedicar totes les meves energies a ser guitarrista. A estudiar l’instrument, a aprofundir en la música, treballar per altra gent com és el cas de Carlos Sadness o La Pegatina. Però en un concert que vam fer a Torrelavega vam coincidir amb Amaral. Era la primera vegada que els escoltava en directe i tot plegat va ser com un flaix, perquè de sobte ja no volia ser només el guitarrista de La Pegatina. La meva amistat amb l’Adrià, el vocalista de La Pegatina, em va fer anar descobrint tot el món que envolta la composició musical i també la producció. Pensar en una cançó com un tot... I vaig començar a compondre. D’això ja fa uns anys, el que ha passat és que fins ara no m’he atrevit a ensenyar-les al món [rialles].

Per què? Perquè no m’atrevia. La mentalitat del músic que tot ha de ser perfecte abans d’atrevir-se a tocar, a gravar, doncs tot plegat al final va fer la seva màgia i quan m’he sentit preparat per publicar les meves cançons i explicar el que volia, ho he fet.

Les tres cançons que, de moment, s’han conegut del treball, Quiero darte un poco más, Contigo i ara Antártica... han tingut un llarg procés? D’entrada l’EP físic que serà Antártica tindrà quatre cançons i hi haurà un altra versió en digital que en tindrà cinc. De l’edició digital ja n’han sortit quatre. Però és que n’hi ha una que és una mena d’introducció a tot l’univers artístic que hem intentat crear. Aquestes peces les vaig fer totes durant el llarg confinament. Va ser com el moment en què tots vam aprofitar per aprendre a fer jardineria o pastissos i jo vaig decidir tirar per la via de la composició. Va ser una aposta. Tenia temps. Vaig acabar de compondre les cançons i les vaig produir musicalment per tal que es poguessin escoltar i vaig posar en marxa tot el procés de gravació.

Totes les peces que fins ara s’han pogut escoltar sonen molt suau, amb tocs de bossa nova...Aquest serà el seu estil? Quan vaig començar com a guitarrista, per a mi la música era la música americana o anglosaxona. Tota l’escola dels Beatles, Rollings, el rock. A l’entrar a La Pegatina tot va començar a canviar. La Pegatina és una banda que fa música llatina i la música llatina és un univers totalment diferent. Vam fer un viatge a Xile i l’Uruguai, i vaig parlar amb alguns músics locals que em van recomanar discos de bossa nova. Des de llavors he d’admetre que totes les meves composicions tenen aquest punt caribeny. És una música de la qual gaudeixo molt perquè la música llatina té alguna cosa, un punt de llibertat, de relax amb el moviment que a mi em fa vibrar.

Antártica és una mena d’història en cinc cançons. Què les uneix? La moguda de tot plegat està en el fet que quan em vaig posar a escriure cançons, l’únic que sabia fer eren cançons d’amor. Quan vam fer el projecte del disc amb Calaverita Records i vam plantejar com seria, de sobte ens vam adonar primer que totes les cançons parlaven d’amor i que tal com l’havíem fet tenia un sentit explicar una història. Una història que pot ser la de qualsevol parella. Tampoc estem inventant res, però el que sí que penso és que s’ha fet d’una manera sincera i explica una història d’amor, així de simple, sense pretensions i coses rares i això mola.

I per què històries d’amor? No sé per què, però és que necessitava fer cançons d’amor. Crec que potser en aquest projecte necessitava treure un seguit de coses que en els altres projectes en què estic no puc. Perquè La Pegatina és una banda molt canyera. Em venia de gust treure la vena més sentimental, més tranquil·la, relaxada i pausada.

Acaba bé aquesta història d’amor? Bé, no, però sí... No és tradicional ni convencional. Té un final en el qual dos persones que s’han estimat ja no estan juntes i crec que no és un mal final.

A banda del ritme de bossa nova, en qui s’ha inspirat? Podria dir alguns noms. Soc ultramegafan d’una banda noruega es diu Kings of Convenience. És una banda increïble. També el fet de treballar amb Carlos Sadness m’ha influenciat molt en el vessant de creació musical de produir els projectes.

La cantant i artista Rosalía pot ser un referent? La Rosalía és brutal. Jo en soc fan. El seu treball El mal querer és una obra completa, molt ben feta, amb un missatge molt heavy, una història d’amor reivindicativa. Rosalía ha estat una referència per a tots, i no solament això, i no només a nivell creatiu sinó també ha fet una cosa impensable: posar Espanya i Catalunya al mapa de la música mundial i, a més, fent un treball de molta qualitat.

I seguirà amb La Pegatina tot i que comenci carrera en solitari? Sí, sempre. La Pegatina és casa meva. Me’ls estimo moltíssim, els pegatinos. Són l’hòstia.

El futur de la creació musical com el prediu? Jo crec que el primer que hem de fer és reconèixer que hi ha moltíssima qualitat, moltíssima diversitat i moltíssim talent. Que hi ha gent que fa coses molt bones. Barcelona, on visc, és un camp de producció increïble... i de la bona

Es pot triomfar avui sense tenir una discogràfica gran al darrere? Sí, sobradament... sí.