Gemma Ruiz Palà: “La generació de les nostres mares és la que aguanta el sistema”

La Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural va tenir un nom propi: Gemma Ruiz Palà. Va ser guardonada amb el premi Sant Jordi per Les nostres mares (Proa). Com a bona periodista va tenir clar el titular. Feia 19 anys que no es distingia una autora. “Va per totes!”, va proclamar. Una “victòria col·lectiva” que casava a la perfecció amb una novel·la que reivindica les dones nascudes als anys cinquanta. “Encara estaven subjugades als homes i complien funcions decoratives i reproductives”. A través de deu personatges de ficció, Ruiz teixeix una xarxa de sororitat.

El discurs que va fer al recollir el premi Sant Jordi avançava el caràcter reivindicatiu d’una novel·la desacomplexadament feminista.

Més que reivindicatiu, feia un diagnòstic realista de la situació, que potser va sorprendre que el fes en aquell moment. Rebre el premi Sant Jordi va ser un honor i vaig transmetre el meu agraïment, però també sentia que tenia una responsabilitat que no podia defugir. Aquell vespre hi havia un titular, que no era jo, i no el podia passar per alt: feia 19 anys que aquest premi havia exclòs sistemàticament les escriptores, quan són les escriptores les que ara mateix estan fent un paper espectacular en la nostra literatura i l’estan exportant arreu del món. El premi no s’adequava a la realitat i vaig assumir que havia d’explicar aquesta anomalia. Hi ha un estol d’escriptores que a mi em donen aquesta xarxa de seguretat, d’esperó, de fer-me saber que no estic aïllada. Dir els seus noms em va donar moltíssima força.

Qui són les nostres mares?

Per més que ens vulguin fer veure que tot depèn únicament de nosaltres i de la nostra voluntat, amb aquest individualisme que hem comprat acríticament, això no és veritat. Tothom neix en un context econòmic, social i polític. Les lleis que imperen al sistema en què tu has nascut et faran la vida vivible o invivible. Per a mi era important anar enrere als anys setanta, aquesta dècada que de vegades tenim romantitzada a través de la cultura pop, però la joventut d’aquestes dones no la voldríem per a nosaltres. Tenien la legislació en contra de la seva vida, del seu cos, de les seves potències, dels seus talents, dels seus dons. I amb tot un sistema que et jutjava i et criminalitzava si no feies la funció que el nacionalcatolicisme havia determinat que fessin les dones, que era la funció reproductiva. Es va esborrar tot rastre de les dones que havien començat a florir durant la República per imposar aquesta nueva mujer imposada pel feixisme. Era una obsessió de la dictadura. Quan se subjuguen els drets reproductius i sexuals és quan el patriarcat pot funcionar.

Van sobreviure gràcies a aquesta xarxa de sororitat que descriu a la novel·la?

L’antropologia feminista ha descrit com en el pas de pagès a la ciutat, o sigui el pas de la vida natural a una vida industrialitzada, tothom hi perd. Es perd la vida comunitària, i en això les dones sempre hi perden més que els homes. El pas a la ciutat suposa perdre la tribu i una cosa que les dones sabem com una mena d’intuïció és que quan estem juntes som més fortes, per això sempre hi som: les veïnes, les cosines, les companyes de feina. En el llibre hi ha deu protagonistes que les aguanta una mica aquest teixit subterrani, encara que cadascuna faci la seva vida. Hi ha aquesta necessitat d’escoltar-te, de donar-te força, de donar-te empenta, de mirar-te als ulls... És la manera com t’endolles, com si tens la bateria baixa del mòbil i la poses a carregar. Les dones sabem que un sopar d’amigues et pot resoldre una setmana.

Des del punt de vista narratiu, tenir deu protagonistes ha suposat una complicació afegida?

Pràcticament vaig fer una novel·la prèvia per gestionar tants personatges, vaig haver de fer una bíblia, que diuen els guionistes de televisió, de més de cent pàgines en què explicava la vida de cadascuna d’elles i com quedaven entreteixides les unes amb les altres. Va ser un repte, per a mi. A més totes eren de ficció, creades de cap i de nou, i totes s’havien d’entrellaçar. Va ser un repte, però també un projecte que em va fer vibrar.

Tot i que mira enrere, ara ho dèiem, arriba fins a l’actualitat. Fins i tot reprodueix converses de WhatsApp. Era per remarcar l’actualitat del llibre?

Miro enrere perquè quan els preguntes ara què volies ser, què volies fer, t’has de remuntar al background de la seva joventut, però m’interessava subratllar el seu paper en el present. Són les dones que s’apunten als clubs de lectura, que omplen les platees del teatre, que van al cine. Són les dones que mouen el món, perquè també són les dones que cuiden la canalla dels seus fills, que cuiden els seus pares. Són el cor, ara mateix, del primer món.

Si elles s’aturen, el món s’atura?

Si elles s’aturen, el capitalisme col·lapsa. No computa la feina que fan. I a sobre amb la seva jubilació moltes estan compensant els sous precaris de fills o nets. Elles aguanten el sistema i no se les valora.