No inventen res
Ja som de ple en aquell període que als del gremi de l’ensenyament tant se’ns enveja, el de les vacances d’estiu. No discutirem pas el beneficiós privilegi de dos mesos de pausa: posem-ho a compte de tots els sacrificis inherents a la docència, que la major part de la societat que no s’hi dedica ha expressat obertament que no assumiria.
Una cosa va per l’altra. Ve a tomb la qüestió perquè, lluny de la despreocupació que al professorat se li suposa quan inaugura les vastes vacances, a mi i a tot de col·legues del ram ens urgeix una reflexió sobre com ha anat el curs i les estratègies que ens aventuraríem a aplicar per al següent.
Basculem entre la necessitat de ser moderns, de perseguir els aspectes més profitosos de les tendències innovadores, i la urgència clàssica de frenar la irremissible precipitació cap al desconeixement i la incultura que aquests mateixos inputs moderns propicien.
Per al cas retinc alguns fragments del primer volum d’assaigs de Michel de Montaigne (traduït per Vicent Alonso a Proa, 2006), més concretament els subratllats en un d’intitulat Sobre l’educació dels infants. Un d’aquests subratllats diu: «Que no li demane comptes [el mestre al deixeble] solament dels mots de la seua lliçó, sinó del sentit i la substància, i que jutge del profit que n’haurà tret, no pel testimoni de la seua memòria, sinó de la seua vida.» I una mica més avall, potser en consonància amb els sistemes d’avaluació: «Vomitar el menjar tal com ens l’empassem és prova que estava cru i que l’hem digerit mal.
L’estómac no ha fet la seua faena si no ha fet canviar l’aspecte i la forma del que se li ha donat per digerir.»
En fi, no puc estar-me de reproduir això: «¿Qui ha demanat mai al seu deixeble el que li sembla la retòrica, la gramàtica, aquesta o aquella altra sentència de Ciceró? Ens les planten en la memòria guarnides de plomes, com a oracles en què les lletres i les síl·labes són la substància de l’assumpte. Saber de memòria no és saber [...].
D’allò que se sap com cal, en podem disposar sense mirar el patró, sense girar els ulls cap al seu llibre. Enutjosa capacitat la que no és més que purament llibresca.» Ratificació de les teories antimemorístiques tan en voga de la psicologia moderna? No, el pensament de Montaigne és molt més ric i profund que aquest reduccionisme.
Ens raona quin és el veritable tresor de l’educació: fer persones pensants i lliures, que de cap manera rebutgen la cultura, sinó que se’n nodreixen i la utilitzen.
En qualsevol cas, es confirma que el debat ja el va obrir el fundador de l’assagisme fa més de quatre segles.
Els grans gurus no han descobert res pel camí.
Potser sí, en canvi, que haurien de ser conscients que el pur presentisme no val, per a ells i l’alumnat, i que convindria que Montaigne i equivalents tornessin als plans curriculars, per a un bon profit.
