#kindness

O blanc o negre. O unionista o independentista. O estàs amb mi o estàs en contra meva. O et mobilitzes i vas a manifestacions (siguin del signe que siguin) o ets un indiferent. O acates una manera de veure el món o ets un feixista. De cop i volta hem volgut esborrar el gris en l’escala de color Pantone de la nostra societat. El regnat de les xarxes socials amb la seva capacitat de distribuir mitges veritats a ritme de tuit, la simplicitat de repetir un eslògan, l’apropiació i l’abús a l’hora d’emprar certes paraules i canviar-ne la definició en funció dels interessos particulars, la velocitat de les notícies i el fet de traslladar al carrer la política ha fet que dubtar no estigui de moda. En un dels meus llibres preferits, l’escriptora britànica Sarah Bakewell intentava explicar l’herència filosòfica de Michel de Montaigne amb una pregunta: Com viure? L’intentava respondre amb 20 idees. A Montaigne li va tocar viure uns temps molt convulsos a França quan catòlics i protestants es mataven entre ells tot pensant amb una salvació eterna que crec que encara estan buscant. Montaigne es va tancar en una torre i, seguint l’exemple d’un Quixot, es va refugiar en la lectura. El resultat d’aquesta immersió en el món de les lletres no es va traslladar amb una croada al·lucinatòria sinó amb uns assajos que m’he guardat per més endavant. Per això em va agradar el llibre de Bakewell que resumia a la perfecció els pensaments del francès amb capítols amb títols com: Presta atenció, Viu amb humanitat, Fes bé el teu treball però no ho facis massa bé, Viu amb temprança, Fes quelcom que no hagi fet ningú, No vulguis controlar-ho tot, Sigues comú i imperfecte, Deixa que la vida sigui la mateixa resposta o Preserva una habitació pròpia. De tots aquests capítols el que més em va agradar va ser el de disposar d’una habitació pròpia: un lloc propi (com també va defensar Virginia Woolf) on poder pensar lliurement. Aquesta habitació, que a mi també m’agrada entendre de manera simbòlica, ha d’estar avui en dia desconnectada de Facebook i Twitter, de comentaris incendiaris que només ajuden a posar més llenya al foc.

Avui vull reivindicar el color gris i el dubte. Tancat en la meva habitació intento pensar en el que he presenciat els últims mesos i he arribat a la conclusió que necessitem ser més amables els uns amb els altres. Aquesta va ser la conclusió a la qual va arribar Hillary Clinton després de la seva inesperada derrota que va deixar mig món sense alè i amb uns Estats Units dividits per la meitat.

Kindness (amabilitat) és el títol de l’últim capítol d’aquest llibre que us recomano molt. Crec que mai és tard per buscar punts comuns, per tornar a fer política a les institucions de què els ciutadans ens hem dotat després de passar per guerres i misèries. Vull viure en un país en pau on els carrers no siguin ni d’uns ni d’altres, sense banderes als balcons. Vull viure en un país on el dubte sigui celebrat i les mentides i els interessos partidistes apartats. Vull viure en un país sense polítics i activistes a les presons i sense representants que se salten les seues pròpies lleis.

En definitiva, vull anar a dormir sense tenir la sensació que el demà serà pitjor que l’avui.