T.C. Cannon

Sempre he pensat que els records de l’estiu quedaven guardats en uns pots de vidre que l’àvia Ramona feia bullir al bany maria en una olla de coure gegantina. Les tardes d’estiu a Sudanell es podrien pintar amb un color: el taronja. Era el color dels préssecs que omplien les caixes de fusta que s’apilaven en un remolc de color vermell; era el taronja de les postes de sol que observava des del terrat de casa, amb un sol rogent que s’amagava més enllà del canal de Seròs; era el taronja del color de la terra del secà i d’unes muntanyes d’una geologia tan peculiar que havien servit –segons m’explicava el meu avi– com a escenari d’una pel·lícula protagonitzada per Arturo Fernández. Les tardes d’estiu també eren sinònimes dels westerns que s’emetien per la televisió i que el meu pare preservava en unes cintes VHS i que retolava amb la seva cal·lígrafia diminuta. Títols com El Hombre Que Mató A Liberty Valance, Río Lobo, Johnny Guitar o La Diligencia van entrar a formar part del meu subconscient. També ho va fer la idea de la conquesta americana: la del país de les oportunitats on no es valorava el passat dels seus protagonistes sinó la propulsió del futur que avançava per les planes a ritme d’una locomotora de vapor. Sense voler-ho, el meu pare va sembrar una llavor en els meus interessos artístics. John Ford es convertiria en el meu cineasta preferit. Pensava en les tardes d’estiu a Sudanell amb el seus tons taronja mentre em passejava per les sales de l’Smithsonian de Nova York, que aquest estiu acull una retrospectiva d’un pintor indi desconegut anomenat T.C. Cannon. Tommy Wayne Cannon era fill d’uns pagesos molt pobres d’Oklahoma de la tribu dels Kiowa. Inspirat per l’art pop i per les cançons de Bob Dylan, T.C Cannon va començar a pintar de molt jove com observo en l’obra que em dóna la benvinguda a l’exposició. Hi veig una parella d’indis que barreja passat i present. Aquest diàleg entre tradició i modernitat marcarien la curta trajectòria d’un artista que va morir amb només 31 anys en un accident de trànsit. El pinzell de T.C. Cannon va escapar del fals romanticisme que havia marcat l’objectivació dels indis americans i va pintar influenciat pel modernisme del color i les textures de Van Gogh, Matisse o David Hockney però també per l’art abstracte de Rauschenberg. En un text explicatiu em crida l’atenció una xifra: més de 42.000 indis (un de cada 65 soldats) van lluitar en la guerra de Vietnam. Un d’ells va ser T.C. Cannon, que va decidir no continuar els estudis al San Francisco Arts Intitute per defensar un país, els Estats Units, que havia destruït la seva cultura. T.C Cannon tornaria del país asiàtic canviat, com s’observa en un autoretrat fet amb llapis on l’artista es pinta abraçat amb un esquelet. Una bomba atòmica explota al seu darrere tot fent-nos preguntar què significa el somni americà.