El Màrius
Ahir vaig tornar al lloc on tot va començar”. Podria haver robat aquesta frase d’una pel·lícula de cinema negre, però no. Visitar l’Institut Màrius Torres de Lleida fa vint-i-quatre hores va activar el meu Rosebud particular. Una paraula-cadenat que obria el torrent de memòries que conformaria el guió de Ciutadà Kane d’Orson Welles.
Ahir, vint anys després d’haver-ho fet per última vegada, vaig tornar a trepitjar els passadissos lluminosos de la meva alma mater ponentina. L’excusa per aquest retrobament la va propiciar la meva estimada Glòria Farré, qui em va invitar a participar en el programa cultural DiS de LleidaTV. Passejar sempre genera records, i fer-ho al costat d’Eduardo López, l’amable i generós director d’aquesta institució educativa, propiciava l’aparició de desenes de records aleatoris que brollaven de cada racó que m’ensenyava. La sala de dibuix, la biblioteca, l’auditori on s’organitzaven les classes d’història de l’art..
A cada porta s’amagava un record que apareixia en forma de flashback talment les Maduixes salvatges de Bergman. No era l’actriu sueca Bibi Andersson, qui estava asseguda en una aula on vaig cursar primer de BUP.
Allí, a primera fila, destacaven els rínxols daurats, la mirada franca i plena de bondat, de l’Elisabet Lara. Han passat trenta anys, però l’amistat que va començar en aquella classe ha esdevingut un dels puntals de la meva vida. Anar al Màrius Torres. Millor dit, ser del Màrius Torres, em va oferir l’enorme possibilitat de poder renéixer. De poder expressar-me sense ser jutjat, insultat o apartat.
Ahir vaig tornar al lloc on vaig començar a buidar-me una motxilla que anava amb un sobrepès excessiu i que encara avui estic aprenent a buidar. Al Màrius vaig aprendre el significat de la paraula amistat, respecte i a valorar les coses ben fetes gràcies a la labor d’un professorat amatent i càlid.
Poder ser alumne de persones amb vocació de servei com la Carmen Sol, en Jordi Pàmias, en Bernabé Hernández i tota la comunitat educativa, va ser un privilegi. Tots ells van convertir-se en uns models a seguir perquè, des del primer dia, vaig admirar i respectar. Parafrasejant Carlos Gardel, m’agradaria poder dir que “treinta años no es nada”, però ser conscient del pas del temps ajuda a valorar una aventura vital.
Ahir, després d’haver acabat l’entrevista i d’haver visitat, gràcies a la Marta Ballarín, una part del Màrius que no existia quan jo era alumne, vaig sentir quelcom nou. Malgrat el pas dels anys, el tango de Gardel encara ens omple de nostàlgia i aquest Volver al meu Rosebud personal va transformar-se en el millor regal que podria rebre aquests dies de Nadal.
Sentir com l’ànima del Màrius continuava bategant i inspirant centenars d’alumnes va emocionar-me i va continuar donant-me l’energia necessària per entendre que el renaixement no té mai data de caducitat. Rosebud.
