Ha passat la guilla
A un lector àvid d’artificis literaris trepidants li pot semblar que en les trames que construeix Antoni Pladevall no hi passa gran cosa, però aquells que el llegim habitualment sabem que s’hi diuen més coses de les que sembla. És cert que l’autor de Taradell tendeix a entretenir-se més en el quadre previsible que no pas en el gir inesperat.
Així, per exemple, al seu darrer llibre, que és un recull de relats (Aquesta nit passarà la Guilla, Proa), hi trobem la història d’una noia a la recerca d’una màquina de segar i del seu ocupant, la d’un ramader disposat a boicotejar un ral·li, la d’un nen que es passeja casa per casa amb una pell de guilla a l’esquena, la d’un home que demana referències sobre una senyora que recorda de fa cinquanta anys, la d’un conco que ha acollit un oncle a casa a canvi de l’herència, la d’un noiet que vol estalviar-se el bitllet de tren, la d’un professor jubilat que fa hort, la d’un peculiar personatge moribund, la d’un grup d’empresaris que esmorzen cada diumenge al mateix bar, la d’un matrimoni sense fills, la d’un llibreter de vell i el seu germà curt de gambals o la d’un escriptor que acaba d’escriure un recull de relats i dubta sobre l’acollida que pot tenir l’obra.
En el fons, però, són històries que parlen de temes universals: passió amorosa, ira, misèria i humiliació, nostàlgia, ràbia, angoixa, satisfacció, insatisfacció, gratitud, feblesa o solitud.
Pladevall escriu contra corrent. S’assembla molt al personatge del darrer relat, «un sexagenari que resideix a la vila tranquil·la i endreçada de la plana de Vic on va créixer, que està casat i és pare de dos nois, aprenent d’hortolà i un enamorat del Montseny, de les Terres de l’Ebre i la Catalunya Nord», que sol escriure històries ambientades en un món rural crepuscular. I, per si això no fos prou, el seu estil no fa concessions a la redacció superficial i complaent que busca arribar al màxim nombre de lectors a còpia de posar-ho fàcil.
Pladevall, però, ha desenvolupat una capacitat extraordinària d’escriure frases llargues sense que el text es faci farragós, i d’introduir en els textos un lèxic i una fraseologia carregats de perfums ancestrals que en cap moment n’interrompen la fluïdesa. I, al capdavall, amb una bona dosi d’ironia intel·ligent, la fórmula funciona.
Quan llegeixo els relats d’Aquesta nit passarà la guilla em passa una cosa semblant a quan m’endinso en les històries de Jesús Moncada o de Pep Coll, autors amb qui el de Taradell comparteix una visió del món que parteix d’allò local per explicar allò universal i un estil carregat d’ironia sorneguera.
Quan llegeixo Pladevall tinc la sensació que conec els personatges, i això me’n certifica l’autenticitat.
