El camí de l'aigua a Lleida

L’aigua no va arribar a les cases de Lleida fins a finals del segle XIX, després que el 1878 s’aprovés el primer reglament per distribuir aigua a domicili a Lleida, inspirat en el de la ciutat de Terrassa. En aquell moment i en aquell document s’estableix que l’ajuntament es fa càrrec de tota la instal·lació de conducció de l’aigua als carrers fins a dur-la a la porta de les cases. Just a la porta deixaven preparada la connexió d’una ploma d’aigua (una mesura). A partir d’allí, era cosa de cada família que pogués o no pagar la instal·lació de canonades des de la ploma d’aigua del carrer fins a l’interior de casa per així tenir aigua al domicili. La pobresa generalitzada d’aquell moment va fer que fossin quatre les primeres cases que podien comptar amb aixetes a casa, i en molts casos de limitacions econòmiques se n’arribava a posar solament una. Així doncs, durant molts anys la ciutat va veure com convivien els lleidatans que anaven amb el càntir a buscar aigua a la font i els que ja tenien la sort de tenir-la a casa. Les fonts van ser el primer contacte dels lleidatans amb l’aigua de boca, ja que abans de la seva construcció, en paral·lel amb el Dipòsit del Pla, agafaven l’aigua directament dels pous i del riu.

El projecte del dipòsit que es va inaugurar l’any 1792 incloïa els túnels que portaven l’aigua i la distribuïen per sis fonts situades aprofitant el pendent de baixada des del dipòsit als carrers de Lleida, que aleshores es limitaven a la ciutat dintre de les muralles. La del Parador de Lleida és l’única font que continua on es va fer l’any 1830. Aquí hi havia el convent de l’Ensenyança i va ser de les darreres fonts a construir-se ja que va portar polèmica. La seva instal·lació suposava anul·lar una de les portes de l’església. Una altra font amb polèmica va ser la que van instal·lar a la plaça Sant Joan i que era coneguda com la font de les sirenes. Era la principal de la ciutat i el projecte del seu disseny va anar a càrrec de la Real Academia de Bellas Artes Neoclásicas. El tècnic del Museu de l’Aigua, Marc Sans, explica que “era un disseny massa modern per a Lleida, i el van posar al bell mig de Sant Joan quan era just allà on hi havia el mercat i passava més gent”. Els lleidatans van elevar les queixes a l’administració considerant de mal gust que l’aigua sortís dels pits de les sirenes durant tot el dia i tota la nit, ja que els primers cent anys de fonts a Lleida no tenien aixeta, atès que hi havia vilatans prenent aigua a totes hores. En canvi, quan arriba la distribució a domicili, l’ajuntament ja posa aixetes a les fonts. La font de les sirenes es va posar a Sant Antoni i va quedar destruïda amb la reforma del carrer. Si visiten el dipòsit del Pla de l’Aigua trobaran una ruta de les fonts que pot complementar bé la visita i el camí de l’aigua a Lleida.

Encara que el riu de Lleida és el Segre, els lleidatans beuen de la Noguera Ribagorçana. L’aigua que surt de les aixetes ve del canal de Pinyana, que porta aigua de la Ribagorçana i no del Segre. Aquest és un dels descobriments sorprenents de la visita al Dipòsit del Pla de l’Aigua, que l’any passat va fer 225 anys i que està obert tots els dissabtes i diumenges al matí. Encara que l’aniversari de la finalització de les obres va ser el 2017, la programació de les activitats commemoratives arriba fins a aquest 2018. Així, el proper dissabte 24 de març hi ha previst el concert AQUAtre. Els sons de l’aigua a les instal·lacions a càrrec de LleidArt Ensemble. Aprofitant la sorprenent i inusual acústica de l’espai, que compta amb una reverberació de 7 segons, el compositor David Esterri ha escrit una obra adaptada a aquestes característiques sonores per tal de jugar amb els ecos i els seus efectes.

Però, per què els lleidatans no bevem del Segre si és el riu de la ciutat? La resposta a aquesta pregunta es remunta fins al segle XVIII, quan es va construir el primer dipòsit d’aigua de la ciutat per tal de combatre malalties infeccioses com la pesta, que va protagonitzar el pitjor episodi de mortaldat el 1783. En aquell any, la ciutat de Lleida era dintre de les muralles i els seus carrers eren focus de brutícia i malalties ja que era on els vilatans llençaven les deixalles, la brossa i on anaven a parar els excrements. Davant d’aquesta situació, es va emetre un ban amb les normes d’higiene i salut pública i es van crear les primeres clavegueres, es van establir uns punts concrets per deixalles i l’obligació dels veïns d’escombrar i netejar el seu tros de carrer. Aquesta última norma va traspassar el temps convertint-se en costum que ara ja costa de veure a Lleida però que molts conserven als pobles, que passen la granera pel “seu” tros de carrer davant la porta. En aquest paquet d’accions, el bisbe de Lleida d’aleshores, Sánchez Ferraguda, va impulsar la construcció del dipòsit del Pla de l’Aigua, encara que ha passat a la posteritat de la història local el bisbe Torres, qui el va inaugurar l’any 1792, així com el governador Blondel, que s’ho va trobar fet. El Marc Sans, tècnic del Museu de l’Aigua, explica que “es va agafar aigua del canal de Pinyana perquè estava a la part alta de la ciutat i així l’aigua baixava per inèrcia fins al dipòsit i d’allí es repartia per la ciutat a través del sistema de fonts”. Després d’alguns problemes amb la família Biscarri, encarregada primera de l’obra, el dipòsit es va acabar sota el comandament de Josep Tarragó l’any 1792. El dipòsit es va quedar petit quan van començar a construir fora de muralla i es va fer el de les Basses d’Alpicat (1901) i el de la Seu Vella (1944). Van conviure els tres fins al 1975, en què va deixar de funcionar el del Pla de l’Aigua, que no es va buidar fins al 1996. Abans, el Centre Excursionista de Lleida hi feia pràctiques de busseig i passejades en barca. Va tornar a obrir al públic el 2001.

A Lleida hi ha més de 40 elements que repassen la relació de la ciutat amb l’aigua, entre els quals alguns pous, termes romanes, cisternes, les adoberies, construccions i instal·lacions col·laterals, les fonts, molins, séquies i fonts. Per citar-ne alguns, començarem pel Museu de l’Aigua, que està format per quatre espais: el campament de La Canadenca, el dipòsit del Pla de l’Aigua, els pous de gel i el molí de Sant Anastasi. A la pàgina web de la Paeria, a l’apartat de museus i patrimoni hi ha una secció sencera dedicada a l’aigua on trobaran tota la informació sobre el museu esmentat, però també podran aconseguir un mapa de la Ruta de les Fonts. A la rambla Ferran poden visitar les adoberies, les més antigues de l’estat espanyol i les que millor s’han conservat.

Es tracta de dos obradors, ara restaurats, que formen part d’un complex de set adoberies construït al segle XIII. Tenen més informació al web de Turisme de Lleida i al telèfon 973 225 428.