Cremar l'art propi com a mode de protesta

Art. Passió. Sentiments. Lluita. Llibertat creativa. Tot això defineix l’obra del pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000). Ara bé, si hi ha quelcom que converteix la seva trajectòria en singular és la dècada en què, a tall de protesta, es va dedicar a cremar tots aquells quadres que pintava. Art convertit en cendres com a mode de protesta. I és que... com pot acceptar un creador enamorat de l’art que l’obliguin a pintar per metres quadrats, en lloc de quadres? Aquesta és la història de Palau Ferré, que ara el seu nét de la seua germana, l’historiador Francesc Marco-Palau, ha convertit en un assaig biogràfic, El pintor que cremava els seus quadres (Gregal), amb la intenció de recuperar la trajectòria de l’artista abans que es commemori el centenari del seu naixement.

Marco-Palau recorda que l’artista es va formar a París, on es va poder traslladar amb l’ajuda d’unes beques. L’estada a la capital francesa va marcar molt la seva trajectòria. Al tornar, un empresari li va proposar ser el seu marxant. El contracte, que l’artista no va llegir, implicava que a canvi d’un xalet i unes terres, l’artista li donava tota la seva obra. Quan aquest darrer es va adonar que no podia ni exposar, ni vendre, ni crear sense el consentiment de l’empresari, va intentar trencar el contracte. En un primer moment semblava una missió impossible. L’enfrontament no se soluciona fins que arriben a l’alçament judicial. Finalment, l’any 1974 un jutge dictamina que el creador ha de pintar més de 40 metres quadrats per a l’empresari. Amb això quedarà saldat el contracte i cadascú podrà anar pel seu camí. Ell ho fa, però això el trasbalsa profundament. Com pot un artista, un bohemi que creu que el món és bonic, reduir les seves creacions a metres quadrats? Un cop alliberat de les cadenes, doncs, continua pintant. Ara bé, durant deu anys crema tot el que pinta. Igual com Penèlope, que durant el dia teixia i a la nit desfeia la feina del dia. Ell sempre explicava que era la seva manera de reivindicar que artistes i pintors puguin crear en llibertat sense les cadenes de marxants, especulació, subhastes, galeries... Una actitud que capta l’atenció del món de l’art i la premsa nacional i internacional. Finalment, al cap de deu anys, deixa de convertir en cendres allò que crea. Tot i així, no torna a exposar, sinó que es dedica a donar la seva obra a entitats que ell considera que la necessiten i els pot ajudar d’alguna manera. Un bon exemple és la comunitat de Vallbona de les Monges. La venda de la pintura va ajudar a finançar la restauració del cenobi, a més de millorar diferents espais del monestir. Amnistia Internacional, Mans Unides o Ayuda en Acción són algunes de les entitats que van rebre obra seva. A poc a poc, també es va obrir a celebrar alguna exposició. La primera, l’any 1994, va ser a Solsona, arran de la seva amistat amb una família de la ciutat, coincidint amb els actes commemoratius dels quatre segles del títol de la ciutat de Solsona (1594-1994). La seva vinculació amb les comarques de Lleida, però, venia de lluny, com demostra el fet que el 1959 havia rebut l’encàrrec d’elaborar una Sagrada Família escultòrica per a una església de la Seu d’Urgell.

Malauradament, les autoritats eclesiàstiques la van considerar massa moderna, i es va quedar en unes golfes fins que es va recuperar el 1995. Avui en dia encara es pot contemplar. Això sí, si hi ha una ciutat lleidatana que va formar part de la seva geografia emocional, aquesta és Cervera. L’artista va mantenir una gran amistat amb el poeta Jaume Ferran des dels anys 60. De fet va ser ell qui el va motivar per exposar als Estats Units. En definitiva, una vida gens avorrida. Ara la família ha fet una crida per saber on hi ha quadres de l’artista per crear un catàleg raonat el 2021.