Els joves que tornen al camp

A mitjans dels noranta Jordi Pujol va inaugurar el reg que pujava aigua de l’Ebre fins a les finques més altes i meridionals de les Garrigues. Gairebé trenta anys més tard, es comença a notar l’efecte d’aquella aposta: una generació de joves de la comarca han decidit quedar-se per fer de pagès. Ara que tenen aigua, l’amenaça són les renovables. 

Quan l’Elohim va decidir fer de pagès, després de deixar els estudis i temptejar el sector de la construcció sense gaire èxit, al poble no va faltar qui el considerava un fracassat.

“Deu anys enrere, quedar-se a treballar la terra no era una opció per a ningú, tothom volia anar-se’n del poble i ser funcionari per tenir una feina fixa per a tota la vida”, recorda. Ha aparcat la retroexcavadora a la plaça, avui està aplanant una finca per poder-hi plantar oliveres en rengs de reg superintensiu.

Encara no en té trenta i entre les terres de casa i les que ha arrendat porta unes quantes desenes d’hectàrees, la majoria de reg. “Agafem l’aigua del Garrigues Sud, les finques que porto de secà és perquè són de casa, és impensable que algú agafi terres que no tenen aigua del canal.”

Som a la terrassa d’un dels pocs bars que hi ha a la Granadella i el Guillem Flix, que és de Bellaguarda i en té vint-i-dos, explica que abans “una família podia tirar endavant amb quinze o vint hectàrees de terra, però avui en dia no és viable: necessites quatre o cinc vegades més de terra perquè et surti rendible la inversió i la feina”.

Ell no ve de família pagesa. “El meu pare és agent rural”, diu; però després d’estudiar el Batxillerat i un cicle formatiu d’esports es va sincerar: “A mi el que m’agrada és agafar el tractor i treballar la terra.

A mi les hores al tros em passen volant.” El 1957 una gelada va acabar d’empènyer molts habitants de la comarca a l’exili urbà. “Aquell hivern és un punt d’inflexió al poble.

L’altre, el del 2001”, explica en Víctor Sas, enginyer agrònom i tècnic de la comunitat de regants del Garrigues Sud. Molta gent va marxar i abandonar les terres.

“A poc a poc els qui hem decidit quedar-nos hem anat trobant finques per treballar, sobretot de pagesos que es jubilen sense que ningú les agafi o gent que va marxar i que no sap ni que les té”, explica el Guillem. “Jo vaig proposar de comprar un tros a una família que no sabia ni que tenia aquella parcel·la.”

L’olivera continua sent la reina de la comarca, seguida molt de lluny per l’ametlla i alguns bancals de cereal.

“La clau va ser pujar l’aigua però, sobretot, el canvi va venir quan vam decidir regar de veritat”, explica el Joel Flix. “Durant els primers anys la mentalitat era de no gastar aigua, continuar amb plantacions d’oliveres que a vegades eren de deu per deu (un arbre cada deu metres) i només obrir l’aixeta quan no plovia prou; ara això ja no funciona així, a les finques velles es planten més arbres per aprofitar l’espai i a les noves ja es fa amb rengs per a superintensiu, d’aquesta manera es pot multiplicar per deu el rendiment per hectàrea.

Si tenim aigua és per fer-la servir, amb mesura perquè no és barata, però si no ho fem així seria impossible amortitzar la inversió i tirar endavant amb les finques.”

Viuen a les Garrigues i parlen de les Garrigues. Han decidit quedar-se al poble en lloc d’anar-se’n a Lleida o a Barcelona.

Saben què vol dir sortir de casa un dimecres de febrer a les sis del matí i no trobar-se ningú, o plegar de treballar i que als carrers només hi vegis gats. Saben què és haver d’agafar el cotxe i conduir quaranta quilòmetres per anar a sopar i fer unes copes o comprar-se uns pantalons.

Saben que no serà fàcil trobar parella en un poble que no arriba als cinc-cents habitants i on les comunicacions són precàries i les oportunitats, escasses. Han decidit quedar-se, sí, i també han decidit fer les coses diferent de com s’han fet tota la vida.

Amb tots els peròs que es vulgui, recorden els pagesos del pla.

Històricament la gent de secà no comprava res si no tenia tots els diners per pagar-ho trinco-trinco.

En canvi, els pagesos que van començar a regar amb l’aigua del canal d’Urgell van fer una passa endavant i els tractors els compraven a terminis. “Per fer treballar les finques d’avui en dia necessites molts diners, si has d’esperar a estalviar-los dels beneficis que donen les finques de secà els números no surten.

Si vols sobreviure has de demanar ajudes i préstecs, per això també t’has d’assegurar que les terres que portes són teues o les tens arrendades a deu anys vista o més”, explica el Josep. Només cal veure com són les seues finques: vistes amb una mirada rasant semblen camps de fruiters.

Aprofiten l’espai, obren l’aixeta, deixen que creixi l’herba entre els rengs i tenen arbres que fan goig: “Alguna vegada s’ha trencat una branca de tantes ametlles, del pes”, explica el Guillem Flix, “no es poden comparar amb les ametlles que fan les grans empreses al camp de Tarragona, però és evident que el rendiment que traiem amb el reg és molt més alt que al secà”.

Mateixos cultius, diferents mètodes.

Quan parlen de finques de reg no fan referència a les pomes, el panís o els préssecs que van plantar al pla lleidatà quan el Canal d’Urgell va convertir el Clot de l’Infern en un fabulós patchworkde finques verdes. No, ells continuen apostant per l’oliva arbequina, l’ametlla i el cereal.

Fidels a la tradició, el futur és la modernització. Reg versus secà, finques que agafen l’aigua de l’Ebre i finques que no.

L’aigua és vida, per això ja no confien en el cel per garantir la collita. Ni en els núvols perquè portin aigua ni en els sants perquè la facin caure: obrir l’aixeta del reg gota a gota el just i necessari perquè els arbres puguin créixer i seguir la previsió meteorològica al moment per les aplicacions de mòbil.

“Ja no podem viure amb resignació si el temps ens permetrà collir prou per passar un any més sinó que hem de gestionar les finques com una empresa: calcular les inversions i les despeses, saber fins on podem endeutar-nos, fer previsions d’ingressos i mirar que cada any les finques siguin més rendibles”; explica l’Elohim, de la Granadella.

Per assegurar la viabilitat de les explotacions s’han de buscar terres bones, i el que fins ara podien ser terres que no volia ningú ara són terrenys cotitzats.

“Sempre dins uns termes lògics, que això són les Garrigues i hem de saber quines són les possibilitats”, explica el Josep Vidal. “A vegades pots trobar propietaris que es pensen que tenen una parcel·la al mig de Barcelona i en demanen unes quantitats que no es corresponen amb la realitat.” “En aquesta zona bufa bastant vent, per això tenim tants molins; i com que estem més elevats que al pla de Lleida molts dies la boira no puja i tenim molt sol”, explica el Joel.

Abans les terres més fèrtils eren al fons de les valls perquè recollien tota l’aigua de la pluja, amb el reg els amples bancals dels pocs altiplans que hi ha a la comarca s’han revaloritzat considerablement. “Fa només tres o quatre anys era relativament fàcil trobar finques de tres o quatre hectàrees, però com que ara els pagesos han de treballar més hectàrees per ser viables ja no és tan fàcil trobar-ne”, explica.

A més a més, es lamenta, “els plans que hi ha per imposar-nos grans parcs eòlics i plaques solars estan encarint els preus dels arrendaments”, comenta l’Elohim. “Si tu pots pagar 100 euros per hectàrea –per dir una xifra rodona que no té res a veure amb la realitat– i una companyia elèctrica n’hi posa 500 sobre la taula, serà molt complicat que els propietaris no es deixin seduir pels diners i se les venguin o arrendin al millor postor.”

Cada generació s’ha d’enfrontar als seus propis fantasmes.

L’actual, disposada a heretar els bancals de totes les anteriors per convertir-los en unes finques ufanoses i aconseguir unes collites històriques, ara té el difícil repte de plantar cara a les grans companyies energètiques. Sols, lluny dels grans centres de poder polític i amb una incidència social minvant, no es rendeixen i anuncien que seguiran lluitant pel seu futur.