Descobrir Màlaga en AVE: paisatges, història i gastronomia en un viatge de cinc hores des de Lleida

Aprofitant la baixada de preus i la rapidesa del tren d’alta velocitat, passem uns dies a Màlaga i voltants. Els 900 km que separen l’estació de Lleida del destí es cruspeixen en unes cinc hores dins un confortable comboi. Màlaga, tant a l’hivern com a l’estiu, sol gaudir d’un clima més temperat respecte a casa nostra, ajudant-nos a passar una agradable estada.

Una parada obligatòria és l’anomenat Caminito del Rey. Un sender que s’ha fet tan atractiu que ha obligat a limitar-hi l’accés a unes 2.500 persones al dia, amb la compra prèvia d’entrada. L’origen del nom de caminet és curiós. A mitjan segle XIX uns potentats empresaris malaguenys decideixen construir el ferrocarril Màlaga-Còrdova per proveir de carbó les fàbriques de Màlaga. Presos de treballs forçats van haver de foradar per dins el petri congost dels Gaitanes, i per trencar la roca usaven pólvora, el que va causar força morts. El trajecte –avui tren regular de la Renfe– discorre paral·lel al riu per una desena llarga de túnels i ponts que semblen d’impossible construcció. A uns pams del precipici i a desenes de metres d’alçada, és un itinerari que deixa bocabadat.

Dècades més tard, aprofitant l’aigua del riu Guadalhorce, el més important de Màlaga, van substituir el carbó per l’energia hidroelèctrica. Així que van repetir al mateix congost, però a l’altre vessant, el procés fet pel tren: foradar la roca per fer passar un canal. Al final del congost, l’aigua conduïda cau, des d’una alçada d’uns 100 metres, cap a les turbines de la central del Chorro, inaugurada el 1906.

Per facilitar les obres del canal van construir una passarel·la de ciment, ancorada amb bigues de ferro a l’espadat del congost, que en alguns punts és a uns 100 metres per sobre de la llera del riu. A tanta alçada, calien uns operaris sense por a les altures, i van recórrer a mariners, acostumats a moure’s pels elevats pals de les embarcacions de vela. Encara queden, fixades a la paret, cadenes i anelles amb què se subjectaven els mariners. Durant la construcció, amb treballadors a sou, no hi va haver cap desgràcia personal.

Anys després, riu amunt van construir una presa emprant màquines elèctriques, que es proveïen de l’energia de la central. El maig de 1921, l’última pedra de la presa la va posar el rei d’Espanya Alfons XIII. Per a la cerimònia, van esculpir una butaca, una petita taula i seients (encara es conserven). Al rei també li van arranjar un camí per visitar l’entorn, que comunicava amb la passarel·la penjada. El bo del cas és que, com que plovia –o tenia por a les altures–, el rei no va voler continuar a peu i va seguir la visita en tren, des de l’altre costat del congost. Però el nom ha quedat, i no hi ha hagut manera d’esbrinar si el Caminito del Rey és un nom irònic.

Pel nou camí i per la passarel·la voladissa de ciment i ferro penjada al congost aprofitaven per passar-hi, a més dels treballadors de l’empresa, els que vivien a la zona, alguns en coves, i la quitxalla per anar a l’escola que, com l’ermita, van ser edificades durant la construcció de la presa. Vuitanta anys després, amb l’automatització de les centrals hidroelèctriques, els treballadors van marxar. La passarel·la va quedar abandonada, s’anava deteriorant i la van tancar. La gent, però, es colava a la malmesa estructura, que va causar diversos accidents mortals per caigudes. Quedava clar que l’indret tenia un atractiu tan fort que no es podia aturar. Així, entre alpinistes i helicòpters, van instal·lar una nova passarel·la de fusta al damunt de l’antiga. El 2015, el caminet es va reobrir amb total seguretat. És un itinerari de tres quilòmetres lineals, sense possibilitat de retorn pel mateix lloc (es pot tornar en autobús), on es combina el pas per terra ferma, l’interior de l’antic canal i la captivadora passarel·la. Les parets verticals de pedra tenen uns 300 metres d’alt i, en alguns llocs, el congost s’estreny tant que els dos costats només estan separats per una trentena de metres. Si caminar a 100 metres d’alçada per un indret tan escanyat ja és gratificant, a l’hivern la remor i la boirina que puja del riu aporta un toc d’embadaliment. L’encanteri segueix tant en trobar a aquesta alçada fòssils de mol·luscs marins com en situar-nos en una plataforma de vidre que vola sobre el riu, ancorada en un indret des del qual, a més de la sensació de buidor en l’espai, es visualitza bona part del congost. Travessem la gorja pel pont penjant que segueix el viaducte, convertit en la icona fotogràfica del Caminito.

El seu èxit va engrescar la ciutat de Ronda a llogar la mateixa empresa per fer el seu propi caminet, una passarel·la penjada a la paret per observar des de sota el congost del Tajo (pel tall a la roca) i el robust Puente Nuevo, d’uns 100 metres d’alt. Construït amb pedres del mateix lloc, amb el que s’integra en el paisatge, van aprofitar per encabir-hi una presó, després transformada en hostal, i avui centre d’interpretació. Acabat el 1793, del pont circula la falsa llegenda que el mestre d’obres es va llevar la vida en no poder construir-ne un de més bonic. A part de l’estètica, es va haver d’assegurar que el pont quedés ben falcat, donat que en substituïa un d’anterior, que es va enfonsar i van morir 50 persones. Al mirador del parc dels anglesos –pels enginyers anglesos que fa un segle s’allotjaven a l’hotel proper–, la majoria de les persones guarden distància amb el balustre. No s’atreveixen a treure el cap i que els sorprengui el centenar de metres de recta caiguda.

El Torcal de Antequera és un paratge natural al qual sembla que l’hi hagin instal·lat immenses escultures. Ens reben cabres munteses que a uns metres mengen fulles d’arbres amb parsimònia, com demanant la foto de rigor. Al Torcal, les roques càrstiques han sofert durant 150 milions d’anys un procés d’erosió que han deixat formes capricioses que els humans hem interpretat com a escultures, donant-los-hi noms com “esfinx”, “canari”, “dit” o “camell”. El símbol del paratge és el Tornillo, una roca erosionada, elevada a la categoria de “monument natural” i que bé passaria per una obra escultòrica humana. Al paratge veurem arbres específics com l’auró negre o altres que comparteix amb el congost dels Gaitanes, com les plantes que arrelen a les fissures de les roques, voltors o els mol·luscs fossilitzats (ammonits) que resten de l’antic oceà que ho cobria tot. Alguns privilegiats s’apleguen entre les fantasioses formes de les roques, a les que atribueixen màgiques forces tel·lúriques on carregar-se d’energia. Llàstima que el cotxe elèctric que hem llogat no arribi fins aquí.

Prop del paratge natural del Torcal, a la ciutat d’Antequera, elaboren dolços com l’angelorum, conegut com “les postres divines”, i el bienmesabe, que ha travessat fronteres. La variant estiuenca de la sopa freda és la porra, que l’alcalde reivindica com una delícia local en afirmar que el salmorejo és una porra mal feta.

A Màlaga, que competeix per arrabassar a Barcelona la capitalitat mediterrània del sud d’Europa, no li manquen atractius. L’ampli entramat comercial malagueny s’estén al voltant del ben guarnit carrer Larios, nissaga d’aristòcrates terratinents i amb negocis dels teixits a la ginebra. El conglomerat de carrers, estrets i sinuosos, herència tant dels traçats jueus com àrabs, estan saturats d’hotels, apartaments turístics, restaurants i botigues. És tan farcit d’establiments que ha obligat a crear una nova zona comercial en un barri proper, que ha estat rebatejat com a Soho, pel Teatre Soho, antic cinema comprat per l’actor local Antonio Banderas. Una tercera zona comercial i de lleure és al port, amb el Muelle Uno, unit al Palmeral de las Sorpresas, amb centenars de palmeres i una sinuosa pèrgola de 400 metres de llargada que ombreja gràcies a 265 làmines de geometria variable.

Màlaga és seu de museus importants, entre els quals el Carmen Thyssen, un de rus o la filial del francès Pompidou. Aquest, situat al port, s’albira per una obra d’art en si, un enorme cub de colors, indici que allotja una ingent pinacoteca. Ciutat natal de Pablo Picasso, Màlaga esprem de l’artista tot el que pot, amb rutes que inclouen des del lloc de bateig fins on li van fer la primera foto. No podia faltar la Casa Museu Picasso i un Museu Picasso, on s’exposa Fernande amb mantellina, pintat a Gósol el 1906. És de les escasses referències de l’estada del pintor a Catalunya, etapa que el museu obvia al màxim. Al mateix museu trobem un vincle amb Lleida. És l’exposició temporal, cedida per la lleidatana Fundació Sorigué, de William Kentridge More sweetly play the dance, una magnètica i gegantina seqüència de gent desfilant al so de la música. Al carrer, moltes tanques d’obres públiques de la ciutat porten el nom d’aquesta empresa. Acabem amb un tast proper. Immersos en la moda de vendre torrons tot l’any, a Màlaga trobarem diverses botigues de conegudes marques, tot i que ens decantem per unes que (en castellà) llueixen a l’aparador “Torró d’Agramunt, artesans des de 1775”.

Màlaga, capital de la Costa del Sol, té un litoral de bones platges, la més propera; la Malagueta. A pocs quilòmetres en transport públic, a les platges de la Misericòrdia o de Palo, a l’antic poble pesquer de Pedregalejo, nombrosos locals cuinen a peu de sorra l’espeto (foto de Turisme de Màlaga), sardines travessades amb un pal prim i que, salades i cuites a la brasa en vertical, són una menja senzilla i barata. Servit a tota la costa malaguenya, la millor temporada és de maig a agost, quan les sardines són més petites i saboroses.