Les primeres vegades d'Àngel Ros

REPORTATGE publicat a la revista LECTURA de diari SEGRE el 7 de desembre de 2008, per Anna Sàez. En aquest reportatge es feia un repàs de les 'primeres vegades' de personalitats vinculades a Lleida, com Perico Pastor, Joan Viñas, Txe Arana, Rafael Pujol o Araceli Segarra.

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, recorda com si fos ahir el dia que va anar “a un taller que encara existeix, prop de la Penya del Barça” a comprar-se el seu primer cotxe. Tant era que fos “de quarta o cinquena mà”. Pel jove estudiant de Ciències Físiques, aquell dos cavalls atrotinat era el seu petit tresor amb què conqueriria la tan desitjada llibertat. Coses de l’edat. Era un cotxe gris pràcticament igual al que s’exposa al museu Roda-Roda, on li fem les fotos.

En aquells temps, el futur alcalde de Lleida havia començat a treballar amb computadores. Així s’anomenava tot el que feia olor del que ara diríem informàtica. “Va ser una bona oportunitat per a gent que féiem matemàtiques o física”, reconeix. El 1973, quan feia quart de carrera, l’IBM el va fitxar com a becari. “Cobrava 4.000 pessetes al mes”, recorda. Una petita fortuna si tenim en compte que el dinar al menjador universitari costava 18 pessetes. “25 si no tenies abonament”, afegeix fent tota una exhibició de bona memòria.

L’any següent li van apujar el sou a 5.000 pessetes de l’època. Poca gent entenia d’ordinadors aleshores i els primers informàtics anaven molt buscats. “Treballàvemamb uns ordinadors monstruosament grossos que, paradoxalment, tenien menys potència de la que pot tindre avui el PC d’un escolar de primària.” Ja no abandonaria el món de les computadores. Quan feia la mili a Madrid va ser cap d’informàtica de la Unicef i després, quan va retornar a la seua Lleida natal, ho va fer com a cap d’informàtica de Copaga, la seua primera feina seriosa.

En un temps enquè els ordinadors no abundaven, sorprèn que la cooperativa estigués prou al dia per crear un departament d’informàtica. “Sí, van saber avançar-se.” Com avançats veia els francesos el 1968. “Sóc molt típic, molt de Lleida: la primera vegada que vaig sortir a l’estranger va ser a Foix, amb Jaume Magre”, explica divertit. Era un any molt revolucionari i encara que Foix, la ciutat agermanada amb Lleida, quedava molt lluny del maig de París, “podies sentir que els temps estaven canviant”.

El que més el va impactar, però, va ser descobrir en primera persona com es vivia en democràcia. “Recordo que, com tots els rojillos de l’època, em vaig comprar L’Humanité.” Amb poques pàgines en va tindre prou per saber què significava, realment, el concepte llibertat d’expressió. “El viatge a Foix va ser una experiència d’aquelles que et marquen i no per la ciutat, sinó pel que significava descobrir la democràcia.”