Un nadó que va nàixer pesant 590 grams rep l’alta al cap de 4 mesos a l’hospital Arnau de Lleida: “és un miracle”

L’Eudald és un nadó que, als seus quatre mesos de vida, ja té una llarga història de supervivència per explicar. Va nàixer de forma prematura a l’hospital Arnau de Vilanova als sis mesos de gestació, pesant només 590 grams i mesurant 32 centímetres. Ni tan sols podia obrir els ulls i els seus pulmons eren molt immadurs, per la qual cosa van haver d’intubar-lo amb un respirador durant el primer mes. 

L’Eudald, sens dubte un nadó miracle, també va patir una petita hemorràgia cerebral i diversos pneumotòraxs, sèpsia, bradicàrdies i hipoxèmies, per la qual cosa va necessitar fins a cinc transfusions de sang. “Cada dia celebràvem que havia sobreviscut un dia més”, recorden els seus pares, Rocío i Ekaitz, que mostren el seu agraïment a l’“equip totalment excepcional” de l’hospital que va fer possible el “miracle” que l’Eudald ja pugui estar a casa amb ells.

Quan estava embarassada de 24 setmanes i un dia, la Rocío va acudir a Urgències després de tenir forts dolors al ventre. “Vaig entrar i vaig trencar aigües, en menys de dos hores ja havia donat a llum per cesària”, recorda. “Em vaig sentir sola perquè els meus pares no van tenir temps d’arribar des de la Seu i la meua parella estava tornant del País Basc. De fet, vaig mig improvisar el nom d’Eudald perquè no ho teníem decidit del tot”, explica. 

Rocío agraeix l’assistència psicològica que va rebre, així com el suport de la seua família i amics i la feina de tots els sanitaris –també pels detalls com el diploma que els van donar amb l’alta– i del servei de neteja, que “van ser molt amables i ens preguntaven per l’estat de l’Eudald”, explica. També va rebre el suport de les associacions SOM Prematurs i Dits Petits.

L’Eudald té diagnosticada una displàsia broncopulmonar greu, però “està rebent assistència domiciliària i evoluciona bé”, celebren els seus pares, que recorden que cada petit assoliment a l’hospital era motiu de celebració. “Vam fer una petita festa quan va arribar al primer quilo o al primer mes de vida, i la pròxima meta ara és que pugui respirar sense cables, per a la qual cosa creiem que no queda gaire”, indiquen. 

Durant els 117 dies que l’Eudald va estar ingressat a l’UCI, Rocío va escriure “una espècie de diari explicant-li com va ser el nostre dia a dia al seu costat, ens ajudava a expressar la nostra angoixa i és un record que podrem llegir junts en el futur”, explica. “Si hem tret alguna cosa bona és que hem après a conèixer el nostre fill abans de sortir de l’hospital, ens han ensenyat a cuidar-lo, banyar-lo o donar-li el pit amb paciència”, afegeix.

Volen augmentar el seguiment a les embarassades per evitar accidents

Després de la seua experiència, els pares de l’Eudald valoren que s’hauria de fer més seguiment a les dones embarassades. “Altres que van tenir una infecció de placenta, com jo, van estar a Urgències amb els mateixos símptomes i les van enviar a casa sense un seguiment posterior més exhaustiu, fins que ens posem de part i hem de córrer a l’hospital”, diu Rocío. 

“Per sort vaig poder arribar a l’Arnau, si no l’Eudald no seria amb nosaltres”, afegeix. En tot cas, reitera que “el dia de l’emergència, els sanitaris van fer una molt bona feina i un acompanyament molt proper, tenint en compte que em vaig trobar sola”.