Persones amb mobilitat reduïda constaten problemes d’accessibilitat a molts carrers de Lleida

Aquesta ciutat no és gens amable amb nosaltres”, lamenta Maite Torà, una lleidatana que es mou en cadira de rodes des de fa quatre anys. La seua declaració resumeix la situació de moltes altres persones amb mobilitat reduïda quan surten al carrer, on les voreres estretes, les rampes amb molt pendent i les voreres són per a ells barreres arquitectòniques. Abans de prejubilar-se el 2020, la Maite va ser presidenta de l’Orfeó Lleidatà i va dirigir l’Agrupació de Defensa Vegetal de les Terres de Ponent, la primera a Catalunya. Als seus 68 anys, ha decidit estrenar-se com a influencer i obrir un perfil d’Instagram, @maite_sobre_rodes. En aquest, comparteix el seu dia a dia en una ciutat plena d’obstacles. “Abans que em diagnostiquessin la malaltia, no tenia consciència que una vorera de quatre centímetres podia resultar inhabilitant”, explica. A través de les seues publicacions, Torà pretén conscienciar els seus seguidors i promoure canvis reals.

El seu testimoni reflecteix una realitat que les xifres reafirmen: segons un estudi recent de la Paeria, una de cada tres voreres de Lleida no és accessible. En alguns barris, aquesta proporció arriba a ser de vuit de cada deu, la qual cosa equival a uns 123 quilòmetres de vies que no compleixen amb la normativa. Davant d’aquesta situació, l’ajuntament va anunciar fa uns mesos l’inici de la redacció del pla d’accessibilitat, amb l’objectiu de “garantir un entorn que permeti a totes les persones accedir de manera autònoma i sense discriminació”, segons va afirmar la regidora Cristina Morón. Està previst que el document quedi acabat el 2027. Es tracta d’un projecte que beneficiaria directament gairebé un 30% de la població, segons dades del govern municipal. Tanmateix, associacions i usuaris es mostren escèptics davant de la falta de resultats visibles. “Els plans sonen bé sobre el paper, però la realitat als carrers és diferent”, assegura Ton Montardit, portaveu d’Aspid. També recorda que un antic informe va constatar que amb prou feines el 40% dels locals de l’Eix Comercial de Lleida estaven adaptats. Montardit indica que, encara que l’últim any hi ha hagut alguns progressos, també s’han portat a terme obres que no s’han fet bé: “A la rambla Ferran, l’última reforma ha rebaixat el nivell de la vorera i ara molts comerços tenen un esglaó de 10-15 centímetres que impedeix l’accés.” Assenyala que des d’Aspid defensen que quan es fa una actuació urbanística cal considerar tots els factors per no trencar la cadena d’accessibilitat. També qüestionen els terminis del pla d’accessibilitat: “No pot ser que un projecte així tingui un calendari de compliment de vuit anys; és massa temps per a un problema que afecta milers de persones diàriament”, comenta Montardit. El portaveu d’Aspid creu que algunes intervencions continuen sent superficials i que el problema és la falta de coherència a l’hora d’implementar canvis. “Les voreres tenen una mitjana de noranta centímetres d’amplada, i si allà fas una rampa, queda estreta i la cadira no pot passar”, detalla.

Així, considera que per solucionar-ho es podria suprimir aparcaments i ampliar la vorera, però això requereix més inversió i, per tant, més pressupost. “L’ajuntament ha fet un pla parcial”, afirma. Tant Maite Torà com Ton Montardit coincideixen que l’accessibilitat no és només una qüestió urbanística. És qualitat de vida i llibertat per a moltes persones que se senten invisibles en una ciutat que els ignora reiteradament.

E

La falta d’accessibilitat al transport públic suposa un repte per a les institucions lleidatanes. Malgrat els intents de l’ajuntament per fer més accessible la flota d’autobusos urbans, usuaris amb mobilitat reduïda denuncien que els avenços són lents i les incidències freqüents. A l’octubre, la Paeria va aprovar un nou reglament del servei de transport urbà que incorpora millores al Codi d’Accessibilitat, però les queixes venen de temps enrere: “Fa anys que els autobusos haurien de tenir rampes obligatòries, tant automàtiques com manuals, perquè fallen i el passatger es queda a terra”, explica Ton Montardit, d’Aspid.

Des d’aquesta associació assenyalen que alguns vehicles de servei públic no activen les rampes per falta de manteniment i hi ha problemes constants. “No és estrany que un conductor hagi de passar diversos minuts intentant desplegar-la o que directament continuï la ruta sense recollir el passatger”, afegeix Maite Torà. Afirma que sent por cada vegada que vol utilitzar el transport públic perquè mai no sap si pot pujar. Torà subratlla que aquestes situacions són més comunes del que semblen. “Quan una rampa no funciona, l’autobús segueix la ruta com si res, però si tingués un vidre trencat, no continuaria el servei”, explica. A finals de setembre, la Paeria va exigir a Autobusos de Lleida reparar totes les rampes que presentessin deficiències, després que un usuari en cadira de rodes denunciés no haver pogut pujar en quatre busos seguits perquè cap no funcionava. El termini per fer les reparacions va expirar el 30 d’octubre.