Josep Presseguer, gerent del parc Agrobiotech Lleida: «El parc de Gardeny té possibilitats de creixement»

Va viure la primera etapa del parc científic i tecnològic de Gardeny com a regidor de l’ajuntament i, després del seu pas pel sector privat durant gairebé dotze anys, és gerent del que ara és el parc Agrobiotech. L’ha sorprès alguna cosa en especial en aquestes primeres setmanes?

Sorprès, no. Sí que m’ha desconcertat una mica trobar tanta activitat i la quantitat de projectes i empreses que hi ha.

Quantes empreses i treballadors hi ha?

Un centenar d’empreses, perquè el parc és un ecosistema viu del qual entren i surten empreses, aquesta és la seua funció. Tenim spin-offs, que és la primera iniciativa que sorgeix d’un grup d’investigació de la universitat; si tira endavant, es converteix en una start-up, que ja és una empresa o una llavor d’empresa important; i també empreses més consolidades. I treballant hi ha una mitjana d’entre 1.000 i 1.400 persones.

Hi ha possibilitat de creixement o el parc ja ha tocat sostre?

Hi ha possibilitat de creixement ordenat, perquè hi ha empreses molt madures que hem de veure quina evolució tenen. La mortalitat d’spin-offs i start-ups no és gaire elevada, però existeix. Has de deixar que la gent es consolidi per veure què passa. Hi ha molt pocs metres lliures, de vegades hem de fer encaixos per col·locar noves empreses, però a Gardeny hi ha possibilitats tremendes d’espai.

S’hi està treballant?

Sí. És a dir, estem treballant amb un concepte que per a mi seria molt important. Hi ha un estadi que necessiten algunes empreses ja consolidades, que és un escalat industrial abans de fer el salt a un polígon. Ja no necessiten tants metres quadrats d’oficina i sí de logística o magatzem, perquè el producte ja el tenen, però han d’afinar el seu escalat industrial. És un tema a explotar, i ja estem treballant una mica amb aquesta idea, perquè només porto mes i mig.

En una zona adjacent?

Sí. El parc està envoltat de naus i potser es podria fer allà. A més, el nou POUM de Lleida incorpora els usos urbanístics de Gardeny i ha de facilitar aquest tema.

Suposo que el principal problema és el finançament.

Primer van les polítiques, i després els mitjans. Tenir clar cap a on hem d’anar, i després buscar els mitjans per a aquestes idees, no al revés. El parc és un instrument que necessita una estratègia alineada dels seus patrons, Universitat de Lleida i Paeria, que n’hi ha. Ha complert 20 anys i és un dels de Catalunya i d’Espanya en el qual es fixa la gent. Hem de fer el pas sènior, que significa veure, a nivell d’immobles, què convé i com ho gestionem.

Donar-li un nou impuls.

Sí. A mi m’agradaria un campus de Gardeny. Ho ha d’estudiar i reflexionar-ho la UdL, per descomptat, però crec que seria una cosa molt bona per a la universitat i per al parc.

L’Agrolivinglab a l’antiga capitania d’artilleria, està en funcionament? Perquè només es va inaugurar la sala d’actes.

No, encara està per rehabilitar. Està rehabilitada i en funcionament l’ala a la dreta de l’entrada, que és multiusos. Acull innovation camps, reunions empresarials, presentacions i moltes activitats. I crec que veurem obres a l’edifici el 2026. Cal acabar els serveis comuns. Un edifici històric com aquest necessita que es respecti la seua trama, però ha de ser modern per dins. El troncal, des d’ascensors fins a escomeses d’aigua o llum, ho ha de gestionar qui té la concessió, que és el parc. I una vegada tinguem la casa preparada, parlarem de què s’hi podrà fer.

Està solucionat el pes del deute històric?

Ho he trobat tot molt ordenat. S’ha fet un gran treball, sobretot per part dels dos patrons –UdL i Paeria– i pels anteriors gerents. Ja no és un tema de discussió. S’ha ordenat, se sap bé com s’ha de cobrir, i no és un impediment.

Així, és assumible?

Amb la reorganització és perfectament assumible per a les dos administracions. No és l’únic parc que ha estat així; alguns fins i tot han fet un concurs de creditors. Aquí no ha passat ni passarà.

Al marge del deute, el parc s’autofinança?

Hi ha una part que s’autofinança, però n’hi ha una altra de derivada dels seus inicis i que les coses s’han de mantenir en la qual ens han d’acompanyar els patrons. Cal procurar que s’automantingui, però no és un negoci, sinó un servei públic. Veure-ho com una empresa que ha de tenir benefici ens posaria en la tessitura de tractar els nostres usuaris com un parc empresarial no científic i tecnològic. Com menys dèficit generi, millor, però no em preocupa especialment. M’interessa que d’aquí surtin empreses que a més patentin, que aquestes patents les facin créixer i que estiguin en el sistema del parc. He estat en una assemblea i en la junta de la xarxa de parcs de Catalunya. I quan parles amb els teus homòlegs, veus que els problemes són els mateixos a tot arreu. El parc no pot convertir-se en una immobiliària ni en un lloc on tot és gratis. Si volem teixit d’investigació de primer nivell al territori de Lleida, hi ha una part que ha de sortir de l’administració.

Falta implicació de la Generalitat de Catalunya?

La Generalitat ha de fer una reflexió, no només sobre Lleida, sinó sobre tots els parcs de Catalunya. Ja he tingut ocasió de fer-ho arribar, que crec que els parcs són un instrument de país, perquè a més estan territorialitzats. Si vols innovació a l’empresa, a part dels serveis de l’administració, digues-me quin altre instrument de país tens per potenciar la famosa quàdruple hèlix. On tens gent que d’una idea en fa un producte, que pot crear una empresa i que aquesta empresa acabi sent rendible acompanyada pels serveis del parc, que ha de ser el medi perquè tot això acabi fructificant.