El bisbe que va morir tirotejat a la tàpia del cementiri de Lleida

“Ja som a Sants”, van ser les últimes paraules conegudes de Salvi Huix, bisbe de Lleida el juliol del 1936. Les va pronunciar al baixar del vehicle en el qual era conduït juntament amb vint presos més, alguns dels quals religiosos, a Barcelona per ser jutjats. Tanmateix, el que tenia davant, i que havia reconegut, era el cementiri de Lleida, davant la tàpia del qual caurien tirotejats aquella tarda tots ells. Era el 5 d’agost del 1936 i es tractava de la segona saca de presos que morien a Lleida en execucions extrajudicials col·lectives. Deu dies abans havien estat afusellats quinze religiosos al mateix lloc i després en vindrien dos més que van sumar cent víctimes, 79 en la del dia 20 i 21 en la del 25. Huix havia arribat a Lleida com a bisbe el 5 de maig de l’any anterior procedent d’Eivissa. El bisbe i el personal de la seu van quedar reclosos al palau episcopal el 20 de juliol per ordre governativa, malgrat que decideix fugir al migdia de l’endemà cap a la casa d’uns familiars de la portera que s’han ofert per acollir-lo. Tanmateix, dos dies després decideix abandonar aquest refugi, conscient que la seua presència tindria greus conseqüències per als qui l’allotjaven. Aleshores el palau episcopal, com mitja dotzena d’esglésies de la capital, havia cremat. Huix surt del seu refugi al voltant de les nou de la nit i, deambulant, troba un punt de control de milicians a l’altura del carrer Alcalde Costa, on la ciutat es trobava amb l’Horta. S’entrega i, després de consultar amb els comandaments, els milicians el condueixen a la presó, on romandrà tot just dotze dies. La Generalitat en reclama el trasllat a Barcelona per ser jutjat, però un grup de milicians intercepta el vehicle. Tot acaba a 150 quilòmetres de Sants.