On i com matava la llei?

Les execucions de condemnats a mort van ser públiques a Lleida, com a la resta de l’Estat, fins a mitjans del segle XIX, quan, amb l’excepció de les saques, assassinats i altres pràctiques d’extermini de la Guerra Civil i el franquisme, cadafals i patíbuls van començar a quedar reclosos rere els murs de la Presó Provincial. Si, com sostenia l’escriptor rus Fiódor Dostoievski, el qual va viure l’anguniosa experiència de rebre l’indult quan ja l’havien pujat a taulat, “la pena de mort no ha conduït ningú al bé”, la seua exposició al públic no tenia, efectivament, cap sentit.

Fins aleshores, els llocs habituals de col·locació dels patíbuls a la capital de Ponent havien estat algunes de les places principals, com la de la Paeria i la del Castell del Rei (La Suda); els voltants de les portes de les muralles de la ciutat, de les quals ja només es conserva la de l’Arc del Pont, i al voltant de punts com el que avui és l’accés a la Seu Vella, una de les zones més freqüentades de les properes a la fortificació militar segles enrere.

Els voltants de les estructures militars solien ser les elegides per a les execucions de reus condemnats per la jurisdicció castrense, mentre que al voltant de les portes i als punts elevats s’ubicaven els cadafals estables, els d’ús més freqüent. Per a les places es reservaven les execucions a les quals el poder del moment pretenia donar un caràcter més exemplaritzant.

Juntament amb aquests punts, un dels edificis emblemàtics de la ciutat, com el Palau de la Paeria, que data de començaments del segle XIII, tot just 50 anys després de la seua presa per Ramon Berenguer IV, inclou un sinistre habitacle a la seua estructura subterrània: la Morra, una freda i humida masmorra excavada al nivell de l’al·luvial del Segre i sense gairebé ventilació, a què només s’accedeix per una estreta escala de pedra i que disposa d’un entresolat de pedra reservat per a les execucions, que es feien sovint en aquest lúgubre espai.

Els soterranis de la Paeria van acollir des del 1486 la presó local, que reservava la Morra per custodiar els condemnats a mort, que es produïa allà mateix o a la plaça situada uns metres més amunt.

Com mataven els botxins? L’Institut Cervantes cita aquest text de Manuel Vicent: “En la història universal de la infàmia hi ha deu maneres molt acreditades d’executar la pena capital: per lapidació, crucifixió, foguera, forca, decapitació amb destral o guillotina, garrot, afusellament, cadira elèctrica, cambra de gas i injecció letal.” Una de les més freqüents a Lleida va ser el garrot, amb un ús que a la península Ibèrica està documentat des del segle XIII, i la utilització del qual va situar com “preferent” Ferran VII el 1832, quan va abolir l’ús de la forca.

Des d’aquella dècada es comptabilitzen a Lleida fins a vint-i-tres execucions amb garrot, un llistat amb uns indults que a última hora van eliminar algunes execucions com les de Tiburcio Aznar i entre les quals s’inclou el doble afusellament, el 1848, del lladre Tomàs Balaguer, tirotejat de nou després d’haver sobreviscut al primer afusellament i després de passar diverses hores en un taüt.

Les execucions les feien a Lleida els botxins de l’Audiència Territorial de Barcelona, encarregats de matar a Catalunya, Aragó i el País Valencià. Vicente López Copete va ser l’últim d’ells, i Nicomedes Méndez el més conegut.