SEGRE

90

L’art que la guerra es va endur

La destrucció de retaules i escultures el 1936, les confiscacions republicanes i els trasllats franquistes van provocar la pèrdua i dispersió de nombroses obres del patrimoni lleidatà. El setembre del 1938, dotze camions van transportar 164 caixes amb peces artístiques a Saragossa. La intervenció de l’historiador Josep Gudiol va permetre rescatar els murals malmesos en l’incendi del 1936. Lleida va salvaguardar part del patrimoni fins al 2017. redactors del diari segre

Imatge de l’antic cor i el cadiratge de la catedral de Lleida, que va desaparèixer en l’incendi de l’agost del 1936. - CARLES FARGAS BONELL

Imatge de l’antic cor i el cadiratge de la catedral de Lleida, que va desaparèixer en l’incendi de l’agost del 1936. - CARLES FARGAS BONELL

Publicat per
LAURA GARCÍA · EDUARDO BAYONA · SERGI CAUFAPÉ

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

La violència del 1936 va destruir retaules únics a Lleida. Dos anys després, les autoritats franquistes van enviar a Saragossa 164 caixes d’obres d’art. Algunes van tornar dècades més tard; d’altres van acabar en museus i col·leccions particulars o continuen desaparegudes.

La Guerra Civil va deixar esglésies lleidatanes sense retaules, escultures i pintures que n’havien format part durant segles. Moltes obres van cremar l’estiu del 1936, mentre que d’altres van ser retirades i van acabar lluny dels llocs d’origen. Els dipòsits republicans, els trasllats ordenats per les autoritats franquistes i les vendes de postguerra van contribuir a dispersar bona part del patrimoni artístic. Algunes peces continuen sense aparèixer i d’altres van acabar en museus o col·leccions.

La destrucció va començar el juliol del 1936, quan la violència revolucionària i anticlerical es va estendre per la província. La Catedral de Lleida va ser incendiada el 25 d’agost. El foc va acabar amb el cadiratge del cor, tallat per Lluís Bonifàs al segle XVIII, i amb els retaules de la Pietat i Santa Eulàlia, aquest últim obra de Salvador Gurri. A Juneda van cremar sis retaules barrocs de l’església de Sant Salvador, de Salvador Ochando. També va desaparèixer el retaule major de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, mentre que a Verdú va ser destruït el de Sant Ramon de Penyafort, de Pere March. El santuari del Sant Dubte d’Ivorra va perdre igualment el retaule major.

Però mentre unes obres eren destruïdes, d’altres van poder salvar-se. La Generalitat va assumir la protecció del patrimoni religiós i va organitzar equips encarregats de recollir les peces que corrien perill. A Lleida van participar-hi Enric Crous, Antoni Garcia Lamolla, Salvador Roca Lletjós i Antoni Bergós, entre d’altres. Van recórrer municipis, van recuperar obres d’esglésies i col·leccions particulars i van buscar llocs on emmagatzemar-les. El principal dipòsit va ser el Museu del Poble, instal·lat a l’antic Hospital de Santa Maria, que va acollir fons del Museu Diocesà i peces procedents de diferents municipis de Lleida i la Franja. L’ermita de Butsènit també es va utilitzar com a magatzem per a algunes de les obres retirades o confiscades durant aquells mesos.

L’ocupació franquista de Lleida, l’abril del 1938, va obrir una nova etapa. El Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN) es va fer càrrec dels dipòsits i va ordenar traslladar bona part dels fons a Saragossa. Entre el 15 i el 30 de setembre, dotze camions van efectuar vuit expedicions fins a l’església del Carmen. Es van emportar 164 caixes, 159 de numerades i unes altres cinc d’identificades amb lletres, segons els inventaris estudiats per la historiadora Carmen Berlabé. La decisió va provocar protestes fins i tot entre les noves autoritats franquistes de Lleida. El president de la Diputació i del patronat del Museu Morera, Conrad Cortada, i l’alcalde Valentín Martín Aguado van presentar una reclamació el 31 d’octubre del 1938. Denunciaven que vuit caixes havien sortit sense autorització i que els inventaris eren incomplets. La queixa va arribar fins al Ministerio de Educación Nacional. Les devolucions van començar el 1939, encara que recuperar tot el que havia sortit de Lleida va resultar molt més complicat. El 4 de juny d’aquell any van tornar de Saragossa setze tapissos de la catedral, el crist de Cubells i una custòdia de Fonts. També consta la restitució de la patrona d’Agramunt, els retaules del Miracle i Sant Salvador de Balaguer i el retaule gòtic de Castelló de Farfanya. Altres peces van tardar dècades a tornar. La creu de terme de Torrefeta no va ser tornada fins al 1954, mentre que els cristos de Mig Aran i Casarilh van haver d’esperar fins al 2 de febrer del 1962. I no totes les obres que figuraven com a retornades van acabar tornant a les seues esglésies. Va ser el que va ocórrer amb els retaules de Vilamur i l’Alzina de Ribelles. Encara que l’any 1940 se’n va formalitzar la devolució, van acabar al mercat de l’art. L’historiador Alberto Velasco ha reconstruït part del seu recorregut, que va portar algunes d’aquelles taules fins a museus i a les mans de col·leccionistes particulars.

Hi ha obres irrecuperables, que van ser destruïdes, d’altres lluny del seu origen i algunes de les quals encara es desconeix el parador. La guerra va acabar el 1939, però les seues conseqüències sobre el patrimoni encara són visibles.

L’incendi que va arrasar el monestir de Santa Maria de Sixena l’estiu del 1936 va estar a punt d’acabar amb un dels conjunts artístics més importants del romànic. El foc va destruir bona part de l’edifici, va reduir a cendres l’extraordinària sostrada de fusta i va danyar greument les pintures de la sala capitular. Noranta anys després, els fragments que van poder salvar-se segueixen en el centre d’un litigi. El seu trasllat a Barcelona, tanmateix, es va produir en plena Guerra Civil, quan es buscava evitar que desaparegués el poc que havia sobreviscut a les flames.

El monestir, vinculat durant segles al bisbat de Lleida, havia estat fundat al segle XII. La sala capitular conservava un conjunt de pintures del segle XIII amb escenes bíbliques i genealogies de Crist, considerat excepcional per la seua extensió i qualitat. Sobre aquestes s’alçava una sostrada mudèjar que va desaparèixer del tot durant l’incendi. La documentació de la Causa General, instruïda pel franquisme després de la guerra, va atribuir-ne la destrucció a deu persones identificades i a altres veïns de Vilanova de Sixena. Així consta en un document municipal de l’octubre del 1940.

No tot es va perdre. Durant la guerra també es van poder posar fora de perill objectes religiosos i obres d’art, part dels quals van ser traslladats a Lleida. Allà, el Museu del Poble, instal·lat a l’Hospital de Santa Maria, va reunir peces procedents d’esglésies amenaçades.

El rescat de les pintures va arribar la tardor del 1936. L’historiador de l’art Josep Gudiol, que havia fotografiat el monestir abans de la guerra, va impulsar l’extracció dels fragments que encara es conservaven a la sala capitular. L’incendi havia deixat les parets exposades a la intempèrie i existia el risc que les pintures continuessin deteriorant-se. Els treballs van permetre portar-les a Barcelona, on van ser tractades en un taller de restauració de la Casa Amatller. No es va traslladar, per tant, un conjunt intacte, sinó el que havia quedat d’unes pintures medievals que ja havien patit danys irreparables. El 1940, les pintures van ingressar a les col·leccions del museu d’art de Barcelona, antecedent de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Altres fragments van ser retirats de Sixena el 1960. Gràcies a aquelles intervencions, les escenes van poder conservar-se i donar-se a conèixer al públic, encara que van quedar separades dels murs per als quals havien estat creades. Dècades després, aquesta circumstància es convertiria en el centre d’una disputa judicial.

Les obres vinculades a Lleida van seguir un camí diferent. Part del patrimoni de Sixena havia arribat a la ciutat durant la guerra i algunes peces van tornar al monestir el 1948. El 1970, quan les religioses van abandonar l’edifici, van dipositar novament diverses obres al Museu Diocesà. El 1983, la Generalitat va adquirir 44 d’aquestes peces. Van ser precisament les que acabarien protagonitzant el litigi que va desembocar en la devolució a Aragó.

L’11 de desembre del 2017, una ordre judicial va obligar a retirar del Museu de Lleida les obres reclamades. Entre aquestes, hi havia tres caixes sepulcrals de fusta policromada del segle XV, pertanyents a sor Isabel d’Aragó, sor Beatriz Cornel i sor Francisquina d’Erill, a més de relleus d’alabastre de Gabriel Joly, taules de retaules i pintures sobre la història del rei David. El trasllat, executat amb un ampli dispositiu policial, va provocar una forta commoció a la ciutat. Aquell dia van sortir 43 de les obres reclamades i una altra peça d’alabastre, ja que faltava una tela que va ser localitzada quatre dies després.

Els tresors artístics que Lleida va perdre durant la contesa

El retaule de Sant Pere de Tudela de Segre, a la Noguera, és una de les obres desaparegudes durant la Guerra Civil el parador de la qual continua sent una incògnita. La peça, del segle XVI, va ser desmuntada el 1937 per un comitè revolucionari procedent de Manresa i traslladada posteriorment a Figueres. Allà se’n perd el rastre. No se sap si va ser destruïda, venuda o portada a un altre lloc. L’historiador de l’art Alberto Velasco va aconseguir localitzar una fotografia anterior a la guerra en la qual el retaule apareix encara a l’emplaçament original. A Aran hi ha un altre cas sense resoldre. Del retaule gòtic de Santa Maria d’Arties, del segle XV, van desaparèixer dos taules que no van arribar al dipòsit de Lleida. Una d’aquestes, dedicada a l’Ascensió, va acabar a la col·lecció del doctor Jesús Pérez-Rosales i posteriorment va passar al Museu Maricel de Sitges. L’altra, que representa Pentecosta, continua sense localitzar-se. Ambdós pertanyien a un conjunt, les pintures restants del qual van poder recuperar-se i tornar a l’església aranesa.Una cosa semblant va ocórrer a la Pobleta de Bellveí. El retaule major de Sant Feliu va ser desmuntat durant la guerra per evitar-ne la destrucció, però les peces van acabar repartides entre els museus de Lleida i la Seu d’Urgell. Les investigacions de Velasco van permetre identificar-ne la procedència i reunir bona part del conjunt al Museu Diocesà d’Urgell. Tot i així, queden dos taules per trobar.La documentació de l’època recull altres casos que encara plantegen interrogants. Entre aquests figuren set quadres de l’església de Conques, també al Pallars, retirats el 1936 en un camió de la Generalitat i la devolució dels quals no s’ha pogut acreditar. També consten gestions per recuperar el retaule de Torrebesses i reclamacions de béns religiosos de Claravalls i Albesa, encara que la documentació consultada no permet establir què va ocórrer finalment amb totes aquestes peces. Els inventaris i les fotografies antigues continuen sent fonamentals per reconstruir el recorregut i, en alguns casos, intentar esbrinar on van anar a parar.
tracking