El camí polític d'Artur Mas des del 1995 fins el 9N

Artur Mas s’ha convertit avui en la primera persona que ha ostentat la presidència de la Generalitat que ha estat inhabilitada per exercir un càrrec públic, en haver promogut una consulta el 9 de novembre de 2014 els preparatius de la qual el van enfrontar en el seu dia al líder d’ERC, Oriol Junqueras.

Ningú dels que coneixien bé a Mas en la seua etapa de conseller entre 1995 i 2003 -primer Economia, després Política Territorial i Obres Públiques i finalment conseller en cap- hauria imaginat veure aquest sobri dofí de Jordi Pujol, amb fama de tecnòcrata, convertit en abanderat de l’independentisme.

El seu primer intent per assolir la Presidència de la Generalitat, en les eleccions de 2003, va acabar primer en perplexitat -pocs li donaven opcions de batre a Pasqual Maragall, i això va ser el que va fer: CiU va superar al PSC per 46 a 42 escons- i, després en desengany perquè els socialistes van acabar formant govern amb ERC i ICV-EUiA.

Malgrat haver protagonitzat el sonat pacte de l’Estatut en una reunió secreta a la Moncloa amb José Luis Rodríguez Zapatero, Mas (Barcelona, 1959) confiava a donar per acabada la seua travessia pel desert de l’oposició, però en les eleccions de 2006 tampoc no va poder doblegar als seus rivals: el tripartit, aquesta vegada amb José Montilla al capdavant, va ser reeditat malgrat el nou triomf de CiU.

El 2010, amb la crisi econòmica arruïnant la comptabilitat de mig Europa, Mas va aconseguir per fi el seu propòsit: 62 diputats amb qui poder formar govern en solitari, en un primer mandat en què ho va fiar tot a un pacte fiscal, plantejat per CDC com l’última oportunitat de l’Estat per reconciliar-se amb Catalunya després de les retallades del Tribunal Constitucional (TC) a l’Estatut.

Va ser el 2012 quan Convergència, en el seu congrés, va solemnitzar el seu gir cap a l’independentisme, i Mas, després de no poder negociar el pacte fiscal amb Mariano Rajoy, va avançar les eleccions amb el dret a decidir com a principal reclam electoral.

Les urnes van suposar una patacada inesperada per a Mas, que va retrocedir dels 62 als 50 escons i va passar a dependre d’ERC i d’un Junqueras que des del principi va desconfiar del compromís del president de convocar una consulta sobre la independència de Catalunya, que va quedar fixada per al 9 de novembre de 2014.

Tres mesos abans, exactament el 7 d’agost de 2014, es va produir al Palau de la Generalitat una reunió discreta entre Mas i Junqueras, de la que no es va saber res  fins dies més tard i en la qual es va trencar el fil de confiança que encara mantenien els dos caps visibles del procés sobiranista.

En aquesta trobada, que va tenir lloc una setmana després que Mas hagués anat a la Moncloa per intentar convèncer Rajoy que, almenys, "tolerés" una consulta no vinculant sobre la independència, el president català va traslladar a Junqueras un esbós del seu full de ruta per als mesos següents.

El pla passava per firmar solemnement el decret de convocatòria a la tornada de l’estiu -així ho va fer el 27 de setembre-, esperar a la més que probable suspensió en mans del Tribunal Constitucional (TC) -així va passar tan sols dos dies després- i reformular llavors la consulta, amb el consens de la resta de forces sobiranistes, per donar-li una pàtina més festiva i menys oficial que pogués superar el filtre dels tribunals sense empènyer el Govern a la desobediència, abans de convocar unes eleccions en clau plebiscitària.

El primer que va fallar en aquesta estratègia va ser la resposta dels companys de viatge del Govern de CiU -quedava encara un any perquè CDC trenqués amb Unió-, ja que ni ERC ni ICV-EUiA no van avalar la idea d’una consulta 'light’: la unitat sobiranista trontollava.

I va semblar saltar definitivament pels aires quan Mas, amb el suport ambigu de la CUP, va convocar els màxims responsables de les forces sobiranistes a una cimera al Palau de Pedralbes, el 13 d’octubre, per intentar consensuar la desesperada una solució.

Junqueras va exigir seguir endavant amb la consulta suspesa, encara que això impliqués xocar frontalment amb l’Estat, però Mas no estava disposat a convocar-la sense l’empara d’un marc legal, així que l’endemà va comparèixer tot sol a la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat per anunciar un nou format: un procés participatiu, amb urnes però sense bolla oficial, sustentat en el seu tram final no pel Govern sinó per una legió de voluntaris.

En poques hores, el departament de la Vicepresidència, que comandava llavors la democristiana Joana Ortega, va rebre milers d’inscripcions de voluntaris que van donar versemblança a la consulta alternativa plantejada per Mas; arrossegant els peus, Junqueras i ERC van acabar sumant-se al procés participatiu, encara que la seua desconfiança cap al president no va fer més que créixer des d’aleshores.

Des de la mateixa nit del 9 N, Mas va treure pit per les llargues cues en els punts de votació -2,3 milions de catalans van participar en la consulta- i la querella posterior de la qual va ser objecte juntament amb les seues conselleres Joana Ortega i Irene Rigau no va fer més que reafirmar-lo en el seu argument que era ell, i no Junqueras, qui s’havia jugat la seua carrera política en llançar un pols a l’Estat.