L’educació, un repte social
El sistema afronta el desafiament de recuperar la confiança de la comunitat educativa. L’estat espanyol és líder en l’aprovació de lleis orgàniques educatives, part de les quals quan l’anterior encara no s’han aplicat totalment, però és a la cua de l’OCDE respecte al nivell dels alumnes.

Imatge d’arxiu d’un centre de Lleida. - JORDI BONILLA
El descens del rendiment acadèmic, les desigualtats educatives, les necessitats d’atenció a la diversitat i les jornades de mobilitzacions i vagues que reflecteixen el malestar del professorat, han evidenciat durant aquest any els problemes estructurals d’un sistema que fa anys que acumula transformacions legislatives i canvis socioculturals que no s’ajusten a les necessitats de les aules.
Si retrocedim en el temps, des del 1970, amb la primera llei educativa, Espanya ha aprovat vuit normatives que han modificat l’estructura, els continguts, els sistemes d’avaluació i les prioritats pedagògiques del sistema.
Des de la LOGSE (1990) fins a la LOMLOE (2020), cada canvi legislatiu ha introduït noves prioritats, segons els objectius de cada formació política, obligant els centres i el professorat a adaptar-se contínuament.
Amb tot plegat, els mals resultats a les últimes proves PISA a tot l’Estat van posar sobre la taula les carències del sistema i van obrir el debat sobre què no funciona en l’educació.
Quatre àmbits prioritaris
En aquest sentit, a nivell de Catalunya, l’OCDE ha diagnosticat quatre àmbits prioritaris: reduir les desigualtats, reforçar la formació i el suport al professorat, millorar l’avaluació del sistema i adaptar el finançament a les necessitats dels centres.
Precisament, un dels compromisos més importants de la Llei Educativa de Catalunya, que va establir un marc propi per organitzar el sistema educatiu català, va ser situar la inversió educativa al voltant del 6%, una de les reivindicacions més destacades pels sindicats educatius. Disset anys més tard, la inversió representa aproximadament el 3,6%, segons l’Anuari d’Educació 2026 d’Equitat, l’antiga Fundació Bofill. Ara, el repte no és únicament augmentar el pressupost, sinó distribuir-lo on més falta fa.
L’equitat és una altra de les grans assignatures pendents. La situació econòmica i social de cada territori i de cada família condiciona les oportunitats, així com el risc d’abandó escolar prematur (AEP) que, amb un 13,5%, no s’ha mogut els últims anys (13,7% el 2024 i 13,5% el 2025).
Per aquest motiu, comparar-se amb altres països pot ser imprecís si no partim amb les mateixes realitats ni les mateixes característiques socioeconòmiques, que cada vegada més condicionen el perfil de l’alumnat català.
De forma general, és evident que els recursos destinats a educació no han estat suficients, ni capaços d’adaptar-se al ritme de les necessitats reals de la comunitat educativa. Per això, ara, el repte de les administracions ha de respondre de forma eficient i suficient per recuperar la capacitat del sistema i millorar les oportunitats educatives.