No hi pot haver un cel millor

El que més agraeixes de Vida i miratges, l’últim dietari de Pere Rovira, és la naturalitat d’una escriptura en què mai no entrepusses. Una brisa d’estiu. Kazantzakis explicant coses de Zorbàs. Alexis Zorbàs: un home que explica Rovira: vital, hiperbòlic, generós, vehement, mediterrani. La literatura de Rovira no té res a veure amb les frases infinites d’algunes obres d’un altre dels grans escriptors catalans, Miquel de Palol. Pere Pena em deia l’altre dia, parlant d’aquestes dos escriptures, que “hi ha la claredat del dia i la claredat de la nit”, i així és: Mozart i Bach, respectivament, una analogia que no molestaria en absolut ni a Rovira ni a Palol. “Mozart no necessita embrutar les aigües per aparentar profunditat”, deia Nietzsche; Rovira tampoc. Francòfil declarat, és menys de Proust que d’Stendhal, l’home que sabia resumir una nit d’amor en un punt i coma. Rovira estima el punt i coma, que és el triomf de la finor. I estima Baudelaire per sobre de tots els poetes. 

Vida i miratges està escrit des dels mals de la vellesa i des d’un apassionat amor a la vida que explica que es convertís automàticament en amic de Miguel Ríos després de conèixer-se tenint tots dos més de setanta anys, i que una de les experiències musicals més memorables de la seva vida fos escoltar Paco Ibáñez cantant en un hotel una cançó que agradava a la filla morta d’uns amics, o que s’identifiqui en l’esperit dels últims anys de Brines i Munch, que es van dedicar a escriure i a pintar sense importar-los què passaria amb els poemes i les pintures, amb l’entrega amb què avui Rovira escriu dietaris o fa un suquet d’escrita. 

Hi ha a Vida i miratges poesia alta i clara i una plenitud de cor. Hi narra “la florida perfumada dels presseguers” d’Alpicat i “la mar i l’estiu” del Delta en una casa en què, si les coses van com han d’anar, el Pere i la persona més bona que ha conegut, la Celina, seran immortalitzats per l’artista Juan Vida, un home que és una de les millors encarnacions a la terra de l’amistat. L’escriptor sap que “ha arribat l’hora de la veritat”, aquella en què has d’aconseguir “que els remordiments et perdonin”, i per assolir-ho compta amb la flama d’una alegria que no s’apagarà fins al final. Ell ho expressa com un desig; naltros sabem que és el que passarà acompanyat de l’impressionant, el commovedor amor a la Celina, abraçat a la qual espera anar-se’n escoltant música de Mozart i bevent una mica de vi. “No hi pot haver un cel millor”.