Rancúnia i odi

Quan algú no ens tracta com creiem que ens mereixem, se’ns activa una emoció negativa (tristesa, enuig...). Si no som capaços de gestionar-la o no podem canalitzar-la adequadament aquesta es cronifica i neix la rancúnia o explotem i apareix l’odi.

La rancúnia és un ressentiment profund d’aversió envers algú i, sovint, de voler el seu mal. L’odi és una aversió intensa envers algú que pot portar fàcilment a l’agressivitat i a la violència. La rancúnia pot ser preludi de l’odi.És sabut que tant l’odi com la rancúnia tenen un impacte negatiu sobre la persona que ho experimenta, desequilibrant-la a nivell psicològic i provocant somatitzacions diverses. La rancúnia no desapareix amb el simple pas del temps, això pot emmascarar el dolor, però aquest seguirà allà. El rancor ens empresona en el rol de víctimes generant sentiments de tristesa. L’odi ens empeny al rol de botxins generant sentiments d’ira.Les persones que gestionen els conflictes generant rancúnia o odi acostumen a tenir baixa autoestima. Això és així perquè són persones més susceptibles davant les crítiques i els qüestionaments. Tendeixen a interpretar els comportaments dels altres com a “ofensius” o “feridors”. Això s’explica perquè les persones amb baixa autoestima dubten de la seva vàlua i necessiten el feedback i aprovació externa per sentir-se vàlids. Cerquen l’estima en els altres i, per tant, més fàcilment se senten ofesos o ferits quan aquests altres no compleixen amb les seves expectatives o necessitats afectives. Aquesta dinàmica s’intensifica com més gran és la vinculació emocional amb la persona el comportament de la qual desencadena el sentiment d’ofensa.L’odi i la rancúnia ens col·loquen en la posició passiva de víctimes. La víctima projecta el seu malestar i entra en una dinàmica destructiva. L’actitud positiva i constructiva és responsabilitzar-se de la situació. Adoptar una actitud activa: “Prou. Jo no vull que el meu passat determini el meu present i el meu futur. No vull carregar el pesat fardell de la rancúnia, no em correspon, no ho vull, no em fa bé.” Suposa entendre que: “El que faci l’altre no em determina, no em defineix”; “moltes vegades les conductes dels altres són projeccions de les seves misèries, immadureses, límits o circumstàncies del seu moment concret.”Molts pensen que no és possible revertir aquestes dinàmiques interiors. No és cert. Podem escollir com gestionem el que pensem. Cal perseverar en pensaments i conductes adaptatives i no retroalimentar-nos en les que ens perjudiquen i no solucionen res. I tot i que és difícil, és possible.Un cop estem en posició activa-proactiva, convé fer un treball de guarició de la rancúnia que conservem de tot el temps durant el qual no hem gestionat correctament les nostres relacions.Dues coses ben concretes ens poden ajudar:

La primera. Parlar amb la persona que ens va ofendre i verbalitzar-li (per escrit o oralment) assertivament com ens va fer sentir la seva conducta. Això ens ajudarà a quedar en pau, a deixar el dolor allí on sempre s’havia d’haver quedat i continuar endavant.

La segona. Encara més guaridora, és perdonar. Perdonar a qui t’ha ofès o ferit és un acte gran d’amor i maduresa. És possible fins i tot en el cas dels enemics. Un acte sublim que actua de bàlsam per aquelles llagues afectives difícils de guarir.Aquest treball de guarició de l’odi i de la rancúnia sovint és impossible sense demanar ajuda. Això també és una elecció i una inversió. Una de les millors, ja que esdevenir emocionalment més lliures suposa una gran passa per assolir una vida feliç.