Una veritat, documentada

És probable que, si preguntem en una classe de 4t d’ESO sobre la Guerra Civil, ens enduguem una sorpresa en forma de disbarat i, per no plorar, ens en fem un fart de riure. Igual enguany que rememorem el norantè aniversari del cop d’estat de 1936 i la guerra posterior, i que segurament en molts instituts se n’ha programat alguna activitat, trobarem qualcun alumne despert que sabrà ubicar-se una mica i respondre bé un parell o tres de qüestions bàsiques. Ara, si preguntem, per exemple, qui era aleshores el president de la Generalitat de Catalunya, potser la resposta serà el silenci, un silenci indiferent. I potser el silenci, en aquest cas avergonyit, arribarà fins i tot a la taula del tutor. Ni que no ho sembli, encara avui dia, el coneixement sobre la Guerra Civil es redueix a quatre generalitats. Quatre comptades, i això anant bé. Quants professors del Segrià –per acotar-ho per proximitat– han sentit parlar, ja no dic de la batalla del Cap de Pont de Seròs, sinó simplement de la Batalla del Segre? Ens en faríem creus.

És curiós, però, que dins del món cultural, especialment en l’àmbit literari, existeixi encara un cert consens sobre que la Guerra Civil és un tema massa gastat, del qual se n’ha escrit massa pàgines. Seria educatiu revelar quants editors han rebutjat un manuscrit sense llegir-lo simplement perquè tractava aquesta temàtica, ni que fos només de fons. I potser fins i tot en el món universitari passa si fa no fa igual. Quants doctorands, per exemple, aconsellats pels seus tutors, han acabat redirigint el seu interès inicial per aquella època històrica cap a altres línies d’investigació? Potser quedaríem garratibats.

M’anava fent aquestes consideracions mentre llegia l’estudi assagístic de Francesc Sales Maials durant la Guerra Civil 1936-1938, que la Universitat de Lleida, amb el suport de l’Ajuntament de Maials i l’Institut d’Estudis Ilerdencs, acaba de publicar. No importa gaire si l’estudi s’ha editat per convicció, per la seua qualitat intrínseca, o bé per cobrir l’expedient, com a quota de publicacions locals que s’han de treure per justificar pressupostos o simplement per una qüestió institucional, lligada al mateix fet commemoratiu d’enguany. Tant és el motiu. Ni que sigui fruit d’una casualitat, l’encert d’haver-lo imprès aporta nous arguments per demostrar que encara existeix, tot just parada a la cantonada de casa, una guerra per descobrir. Potser massa vegades la Guerra Civil s’ha explicat més com un concepte que com una realitat, com una tirallonga de noms i topònims més propis dels llibres d’Història i dels mapes que no pas de les persones reals o dels indrets viscuts. Hi ha una Guerra Civil que dorm als llibres i una altra que continua viva en cadascú de nosaltres a mica que ens gratem la pell. El Cingle de la Pena, per exemple, que forma part del nom genèric Batalla de l’Ebre, que tantes vegades hem sentit o llegit, és un paratge concret, proper, tot just a tocar d’Almatret, al final d’una plana que s’aboca sobre el riu. Passa el mateix amb Maials, o amb Seròs, topònims clau de la Batalla del Segre.

En aquest sentit, l’estudi assagístic de Francesc Sales, historiador de llarga trajectòria que ha conreat a bastament la història de Maials, presenta una doble virtut: no només fa propera la Guerra Civil, perquè l’ubica en un lloc concret, definit i pròxim al lector lleidatà, sinó que hi aporta l’experiència directa de moltes de les persones que la van viure. D’alguna manera, el subtítol de l’obra, La vida en un poble de la rereguarda, ja ens anuncia de bon començament una singularitat molt poc freqüent en aquest tipus d’estudi: em refereixo a la voluntat d’abordar no només els fets històrics, sinó també allò que Unamuno anomenava la intrahistòria, la vida silenciosa i quotidiana de la gent anònima, de la gent que en realitat sosté la Història.

Aquesta peculiaritat, que es fa palesa al llarg de tot l’estudi amb citacions de circumstàncies i protagonistes concrets, destaca especialment en l’apartat dels annexos, quan la Guerra Civil es concentra en els avatars dramàtics d’un munt de persones, referenciades amb nom i cognoms. L’annex dels judicis sumaríssims –“un a un”, com remarca l’autor–, el de “tots” els expedients de responsabilitats polítiques i, finalment, l’annex on apareixen totes les víctimes amb una breu referència biogràfica de cadascuna, aporten al treball de Sales un alt valor afegit. De fet, a mi és la part que més m’interessa, perquè pot llegir-se gairebé com un esbós literari, és a dir, com el rastre d’una època, d’una vida, que el lector pot recompondre en la imaginació. Per això, no importa que parlem d’un estudi aparentment local; en aquest cas el localisme depassa el perímetre del terme municipal de Maials per convertir-se, des de la particularitat, en un símbol d’una època històrica present. Un mirall.

Em sembla que la gran virtut d’aquest llibre, un estudi rigorós, curós amb les dades i curós també a l’hora de llegir-les i interpretar-les, és la de voler reivindicar aquells que no només van perdre una guerra sinó que moltes vegades fins i tot van perdre el relat. Té aquesta voluntat: un esperit de “reparació històrica”. No s’han d’obrir només les fosses oblidades, derruir símbols feixistes encara erectes al mig d’un riu, i tantes altres misèries que encara ens empassem, sinó que hem de reconstruir-nos el relat heretat. Deia William Faulkner que “el passat no mor mai”, que per no ser “ni tan sols és passat”. I té raó. D’alguna manera les persones, els indrets, les anècdotes, que surten a Maials durant la Guerra Civil 1936-1938. La vida en un poble de la rereguarda continuen presents. En el moment que Francesc Sales les ha rescatat dels arxius, de la memòria oral dels ancians, no les ha reviscut sinó que ens ha fet prendre consciència que eren aquí, que hi eren des de sempre. Què som, si no, nosaltres?