Espriu i Vinyoli, units
Salvador Espriu (1913-1985) i Joan Vinyoli (1914-1984) van compartir una llarga amistat, que travessa la seva trajectòria literària. Si Espriu era més intel·lectual i reflexiu, Vinyoli era més líric i vital. Espriu va tenir un reconeixement públic que Vinyoli trobava a faltar i Vinyoli atreia joves autors amb els quals Espriu connectava menys. Els dos van quedar sotraguejats per la Guerra Civil i van patir una salut fràgil i malalties greus que els limitaven. Espriu tenia una certa propensió a la solitud i es va mantenir sempre solter. Vinyoli es va casar amb Teresa Sastre i van tenir tres fills. Algunes circumstàncies que els van unir tenen a veure amb vincles personals. Espriu i Teresa Sastre van treballar a la mateixa feina força temps i Espriu i Vinyoli van compartir el lligam amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), editor del primer llibre de Vinyoli i l’amistat més apreciada d’Espriu. Carles Riba considerava Vinyoli i Rosselló-Pòrcel les veus poètiques més poderoses i enlluernadores d’aquella esplèndida generació, dissortadament escapçada i segrestada per morts prematures i els efectes tràgics de la Guerra Civil. Natàlia Juan i Georgina Torra han publicat a Empúries una obra d’un interès cultural del tot excepcional: Salvador Espriu Joan Vinyoli. No et molestis a contestar-me. Correspondència 1935-1984. Dissortadament, Salvador Espriu era tan escrupolós amb la seva intimitat que va destruir o fer destruir la correspondència que havia rebut i conservava. Celebrem que Joan Vinyoli i Teresa Sastre no tinguessin aquesta prevenció. Els textos inclosos en aquest preciós volum són importantíssims per acreditar la relació que mantenien els dos poetes, però també per conèixer de prop el seu testimoni sobre els neguits i els patiments que els afectaven. Tot i que Espriu i Vinyoli iniciaven les seves cartes saludant-se amb el cognom, quan Espriu escriu a Teresa Sastre ho fa anomenant-la pel nom de pila i a l’inici dels anys seixanta Espriu arriba a referir-se a Vinyoli com a “Molt estimat Joan”. L’intercanvi epistolar entre els dos respira una admiració mútua, des de la consciència de la diversitat d’opcions poètiques per les quals s’havien decantat. Espriu elogia la “nuesa existencial que fa escruixir” de Vinyoli, que diu d’Espriu “has convertit la vida en obra”.
