Joan-Francesc Castex-Ey

La literatura catalana contemporània a la Catalunya Nord té autors en prosa tan notables com Jordi Carbonell i Trias, Renada-Laura Portet, Joan-Lluís Lluís o Joan-Daniel Bezsonoff i, entre els poetes, trobem personalitats tan eminents com Josep-Sebastià Pons, Simona Gay, Jordi-Pere Cerdà o Jep Gouzy. Entre les generacions més recents, Joan-Francesc Castex-Ey, nascut a Perpinyà l’any 1977, ocupa un lloc destacat. Autor d’una obra ambiciosa en poesia, narrativa, assaig o teatre, ha publicat recentment el poemari El darrer mot. Joan-Francesc Castex-Ey hi escriu, al poema inicial: “Massa temps no som sabut/ o no som volgut veure’t,/ massa temps sense gosar.” Des del punt de vista formal s’hi combinen opcions ben diferents, com poemes de vers lliure o el que anomena “Sonet sonat”, i en conjunt hi respira una reflexió lúcida sobre la condició humana i el fet literari. Hi descobrim versos lluminosos com “Goig del cor,/ que per la llengua s’esmunyeix” i arreu hi reconeixem el llegat de la memòria commoguda: “Vivia/ a doll./ Assaboria/ a dojo.” Hi percebem una maduresa i una saviesa que ens atreu i ens fascina: “Ets com un còrrec/ d’aigües intermitents./ De cops,/ sempre preciosa,/ la teua paraula flueix./ La resta de temps ordinari,/ sembla estroncar-se./ I la set se fa immensa.” La mirada crítica sobre certes formes d’acció política es manifesta amb la seva nitidesa en poemes com “Doble llenguatge”, que es tanca així: “Manipulador subreptici/ i agent doble del desordre/ és un demagog./ Porta la màscara del dia/ però té l’edat del món.” I, en canvi, s’hi propugna l’esperit generós i la humanitat autèntica del qui s’afanya per trobar el seu lloc al món i practicar la cordialitat: “El que els anys no corroeixen/ és l’afecte natural,/ gratament sorprès d’ésser correspost;/ el gest sol·lícit que no espera res a canvi.” En aquest El darrer mot hi ha, a més, celebració de la natura, com a “El riu”: “Raja a desdir,/ d’un aiguaneix menut/ ara torrent borbollejant./ (...) Hom s’hi banya/ hom hi dansa/ hom hi viu”. En el seu trajecte vers l’essencial Joan-Francesc Castex-Ey ens ofereix versos tan nus i alhora tan densos de sentit com els del poema “Tot”: “Entre el primer vagit del món/ i el seu darrer alè,/ hi ha hagut,/ discret o cridaner,/ alegre o llòbrec,/ el balboteig dels Homes.”