Els càtars

Occitània va quedar marcada entre els segles X i XIV per la difusió de dos fenòmens coincidents d’una naturalesa prou diversa, els càtars i els trobadors, exponents d’una societat inquieta, avançada i vigorosa des del punt de vista cultural. En un món feudal de conflictes violents, la literatura trobadoresca aposta per la contenció de la bel·licositat i l’exaltació lírica de l’amor cortès. Des del punt de vista espiritual, els càtars qüestionen una institucionalització excessiva de l’Església Catòlica, allunyada de la religiositat intensa de les primeres comunitats cristianes. Els càtars defensaven una explicació del món material desvinculada de Déu, que, des de la seva lectura, no podia ser l’origen del mal, associat a Satanàs. Els càtars eren contraris a la violència, partien sobretot del Nou Testament, s’identificaven com a bons homes i bones dones, que aspiraven que l’ànima humana retrobés l’esperit previ a l’expansió del mal. Els dirigents religiosos entre els càtars rebien el nom de perfectes, que podien ser tant homes com dones i impartien l’anomenat consolament, amb la imposició de les mans i la pregària del parenostre. Dins del catarisme trobarem personalitats femenines tan rellevants com Esclarmonda de Foix. Els càtars propugnen la lectura en llengua materna dels textos bíblics, una pràctica prohibida per les autoritats catòliques, que reservaven als clergues les Sagrades Escriptures. A més, els càtars evitaven la ingesta d’animals i imposaven als perfectes l’abstenció de relacions sexuals. I, tot i veure amb bons ulls, llevat dels perfectes, la vida en parella, no sacralitzaven el matrimoni ni s’oposaven a les separacions. La desaparició del catarisme és fruit d’una croada impulsada des del Regne de França i el Vaticà, que comportarà, a més de l’erradicació de l’heretgia càtara, setges, destruccions, matances indiscriminades, execucions de càtars en fogueres i l’apropiació pels francesos dels dominis occitans. Recentment s’ha publicat, dirigit per Montserrat Rubinat, La gnosis del cristianismo cátaro, que ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos en aquella aventura espiritual tràgicament escapçada, que, amb la mort del rei Pere a Muret, va iniciar una reorientació de les prioritats de la monarquia catalanoaragonesa cap al sud i cap a l’est, en detriment del lligam que havia unit fins aleshores les terres catalanes i occitanes.