SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El poeta alguerès Antoni Canu s’ha reclòs en el silenci aquest mes de novembre als 97 anys. Era una de les veus més altes de la literatura algueresa actual i ho era tant pel seu vincle primigeni, essencial amb la terra, afavorit per la seva experiència de pagès, com també per la seva espiritualitat cristiana genuïna, gens impostada. Antoni Canu no havia nascut a l’Alguer, sinó a Ocier, terra endins, l’any 1929, però aviat la seva família es va traslladar a l’Alguer i d’una manera espontània Canu va voler adquirir tot seguit un bon coneixement de l’alguerès dels seus companys. I aquesta determinació el va dur a fer-ne l’opció lingüística com a escriptor i a reeixir a excel·lir-hi, en un procés d’implicació cívica i d’aprenentatge exigent. Com a autor va fer de l’alguerès una llengua íntima i vibrant, amb vocació d’integració plena, identificant-se amb la gent i el territori de l’Alguer, però sense desarrelar-se mai del tot dels seus paisatges d’origen, com quan ens diu: “La terra de Figos/ és la meva Ítaca”. Va ser distingit amb el prestigiós Premio Ozieri de Letteratura Sarda l’any 2014 o amb el Premi Rafael Sari de l’Alguer en diverses ocasions. Va rebre, a més, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 2020. Entre els seus llibres vull destacar ara Lo cant de la terra, que l’any 2024 va publicar a Saldonar, amb versos, doncs, força recents, encara que va continuar escrivint-ne després. Al seu pròleg d’aquest volum, Maria Cristina Biggio posa en relleu la importància que té, quan llegim els poemes d’Antoni Canu, de sentir l’alenada de l’aire fresc que hi percebem, d’assaborir el vi saborós que hi intuïm en aquests versos tel·lúrics en temps de fascinació per la intel·ligència artificial. En l’obra d’Antoni Canu no hi ha exuberància formal, sinó contenció; no hi ha distància, sinó proximitat. Ens parla sense èmfasi, amb franquesa i amb un vitalisme encomanadís. Podem considerar Lo cant de la terra una fita culminant de la seva trajectòria. Antoni Canu s’hi afirma amb nitidesa quan hi anota ja a l’inici: “Jo pagès/ tenc amb la terra/ una unió fecunda” i ho rebla quan escriu: “Jo só una llavor.” Ens trobem davant d’un poeta que intel·lectualitza una relació física amb el món rural (“La terra me crida”). Antoni Canu, a més, hi recorre per parlar-nos de memòria i d’anhel: “Cultivem los records/ són fruits d’esperança.”

tracking