Cúmbies i guineus
Les tisores retallen la tarda. Hi ha bocins de cel, cases i cares… “Yo no tengo pa’ abrirte champaña / Pero sí cervecita en la playa / Aunque es poco lo que yo te ofrezco, con orgullo / Todo lo que tengo es tuyo”. Cúmbia! És de 2021, però el 1962 aquí ja ballaven cúmbies. L’any que Jordi Pàmias, el poeta de la vora (Guissona), escrivia un poema ara fet rajola a la plaça: “Una nit baixant de Gra, una guineu em mirava. Una nit, baixant de Gra, cara a cara ens vam trobar…”. A Gra, entre cúmbia i guineus, veiem el futur.
És Festa Major. Sant Isidre. El Roser. Encerclats al Fort Apatxe que és el poble. La Segarra ara té una bellesa 3D. La natura és una aspiradora embogida i xucla a l’home. La Segarra és surrealista perquè va més enllà de tot. Ni un Fellini, ni un Sorrentino podrien filmar això. Ho repetim: la Toscana catalana no és l’Empordà decadent: és la Segarra imponent! No! La Toscana italiana imita, copia, plagia la Segarra catalana. Això s’entén a Gra, perquè Gra no vol dir Gra.
Gra no són engrunes, partícules, pessics… Gra etimològicament ve de graó. Un poble són esglaons per anar pujant i baixant. I sense graons, sense escala col·lectiva, no hi ha futur. A les Festes Majors es veuen els esglaons. Passen els anys, tot i tothom, i l’únic que no canvia són les Festes Majors. Format, guió, posada en escena, resultat. Ja no hi són els que ballaven ahir. Ara n’hi ha uns altres. Els grans ja no munten la festa. Més joves agafen les regnes. Una Festa Major és esgarrapar l’eternitat un cop a l’any. Gra només té una vintena de veïns, n’ha perdut molts, però aguanta. És sofert.
Gra existeix des de 1031. Va viure El Foc de Gra, una de les batalles més sanguinàries de la primera guerra carlina. I Jordi Pàmias va ser salvat d’aquella guineu “amb els seus ullals plens de bava”, a punt de cruspir-se’l, pels de Gra: “El cap li vau esberlar, / creus de pedra, orgull de Gra! / Un udol estrany omplí / de gemecs tot el camí. / I una vella, impertorbable, / diu: –La guilla era el diable”. Aquí es pot amb tot.
La gent s’agafa a aquestes baranes de ferro de les cases que són llanxes salvavides. No deixar-se anar mai. Mai. Agafeu-vos. Com una màquina del temps on tot corre veloç i dolorós. Cauen cassigalls de tarda a la plaça. La cúmbia i la guineu ballen, vetllades per les baranes de ferro. La vida només era això.
