Després dels Reixos

Els Reixos ja han marxat. On són ara? Benidorm? Vladivostok? Maracaibo? Avui els nens tenen el dia per jugar. Un engany. Tanta estafa són els Reixos com el dia després dels Reixos. Els grans treballen, els petits juguen. La maduresa és això: el joguet existencial trencat.

El món no és el dia dels Reixos. El món és el dia després dels Reixos. És el món que és i no pas el que voldríem que fos. La diferència entre el present i el condicional és total. Una cosa és un és i l’altra un hauria. Potser Trump no hauria de fer el que fa, però ho fa. És real, és veritat. Ja t’hi pots posar fulles cloroformitzadores. Hi ha molt Front d’Alliberament de l’Hauria De... Però, precisament, és això: no és. Ja va dir el filòsof, del guirigall del galliner del dia a dia, Francesc Pujols, que “la vida és com un coit; una gran confusió de cames”. I a la vida no s’ha de confondre el fum amb el rostit. I el fum pot ser indici de foc o de femer. I es confon el que és amb el que es voldria que fos. I l’és és...

El món que ja és, no pas el que vindrà (una altra confusió!), no és un món de putxinel·lis de cotó fluix sedats: és un món d’amos, propietaris, senyors de la guerra, directius del poder, gestors del caos-ordre, però de tot i de tothom. És així i serà així. Els Trump diuen i fan. Els Trump són actors, no observadors. Mig-mig no és. Gos-gat no existeix. I així tot. Aquest món és real com una mà que dona una hòstia, no pas una carícia. Sanguinari com el ganivet que serveix, o bé per tallar el pa, o per bé matar una persona. Aquest és el món. La sobredosi de llàgrimes també ofega. I es pot morir per empassar massa aigua, o per no beure’n ni una gota. Recordem: la lamentació no és comprensió. Plorar no ens farà nedar lliures.

Aquest mar-món de latifundistes fet de suor i sentiments: uns pocs tindran tot lo dels molts. Som ja esclaus. Sense espai, ni temps, que són els raïls per on circula la vida de les persones. Ens estem quedant sense infraestructures humanes. El món és ja autosuficient. Campi qui pugui. Més val desar els regals dels Reixos. Tornar a aprendre a jugar, a cuidar, a compartir, a no fer malbé res. Per llegar, per donar, per regalar. És la nostra única esperança: el poder, l’autoritat, el lideratge, la ideologia dels Reixos.