La presó a casa

Noi, quan temps fa de tot això? 10? 20, 30 anys? Difícil dir. No ho diu. No ho sap dir. Però sí que diu allò de: “Abans no era així”. Veiem. En altres temps vol dir. En temps passat. Antany. Això és quan “ho deixaves tot obert”. Tot.

Hi ha un segle I de No Cal Tancar Res. La gent s’oblidava. Ni hi pensava. La porta del magatzem. La de casa. La de darrere. O la finestra. O aquell porticó. No cal passar la clau. Ni la balda. També hi havia cotxes, furgonetes, motos, bicicletes abraçades, lliurades a tothom. No es robava. O quan es feia era un cop. Un cas. O dos. Aquells. Era notícia. Te’n recordes?

No és una percepció. No és allò que creus veure de nen. Quan apagues la llum. Mana la foscor. I algú més. I penses, de totes totes, que ara és l’hora dels fantasmes. Que l’habitació ja n’és plena. Ballant amb ganivets i forquilles endimoniades. Ai, ai. Aquell acolloniment infantil. I un dia l’acte heroic, de maduresa, és obrir la llum de patac. I descobreixes que el fantasma és la cortina que es mou. I respires tranquil. Ara tot és superior. Perquè hi ha cortines fantasmagòriques. Percepcions d’espectres volàtils. Cert, cert. Però també hi ha fantasmes reals. Amb llençol i sense llençol. Entren.

“Van entrar”. Aquí i allà. Sense demanar permís. Sense sant i senya. No calen codis, ni combinacions. “I fes que no et facin mal”. Una mica és això. Hem passat d’estar oberts a estar tancats. No són percepcions, ni visions, ni al·lucinacions. Hi ha molta gent tancada amb pany i forrellat. Amb tot barrat i reixat. I cada cop més aïllada, isolada. No són pocs els que han canviat els hàbits, els costums, les rutines. Però també el caràcter, el geni, la manera de ser. Potser estan equivocats, però “ja no és allò d’abans”.

Abans i ara. Què ha passat en aquests anys? Quants? Des de quan? No ho sabem, però han passat coses. No va ser ahir. Anaven passant. Ja hi eren. Ningú les volia veure. Creure. Com els fantasmes infantils. Que sempre venien només a casa. A l’habitació. Quan estàvem tancats i barrats. Potser el que ens estan robant és el carrer, la vida, la llibertat. Estem tan tancats que ja no sabem on som. Que no sabem ni el que ens passa i això és el que ens passa. La casa ja és una presó.