SEGRE
La lleidatesa (1)

La lleidatesa (1) - SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Un dels escriptors en català més interessants de finals del segle XX i aquest primer quart del XXI, al meu entendre, és Vicenç Pagès Jordà.Nascut a Figueres l’any 1963, amb només vint-i-sis anys ja va guanyar la Biennal de Barcelona en l’apartat de literatura, i el 1990 va publicar el seu primer llibre (Cercles d’infinites combinacions). Després van seguir títols tan emblemàtics, entre altres, com ara El món d’Horaci, Carta a la reina d’Anglaterra, Un tramvia anomenat text, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist, Dies de frontera, acabant amb Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, que es va publicar el novembre del 2022 com a obra pòstuma, ja que ell moria l’agost d’aquell any, en plenitud creativa, malauradament. Però si parlo en aquest article de Vicenç Pagès Jordà no és per la seva interessantíssima obra literària, sinó pel text que va escriure com a pregó de les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres l’any 2010.Adreçant-se als ciutadans de Figueres, amics, convidats, companys, coneguts, saludats, visitants, passavolants i turistes, i des del balcó de l’ajuntament, afirmava que “s’espera que el pregoner fomenti l’autoestima col·lectiva, que inclogui alguna crítica benèvola”, i a fe de Déu que ho va fer!Per exemple, constatava que “la majoria dels figuerencs eren molt crítics amb Figueres. Més que crítics, eren desconsiderats, de vegades grollers, fins i tot despietats. Quan parlava amb els meus amics figuerencs, resultava que la majoria tenien una visió molt i molt negativa de la ciutat. «És que no hi ha res». Deien. «No s’hi pot fer res», deien. «És una ciutat morta», deien. «Aquí no ha passat res des de la República», deien.. A Figueres, tothom parlava malament de Figueres.. Homes i dones, grans i petits, intel·lectuals i pagesos, tots coincidien en el fet que Figueres no només no era perfecta, sinó que era un desastre, una ciutat infumable i ensopida, un indret maleït pels déus i castigat pel destí”.Més endavant ho reblava amb la següent consideració: “Canviava el govern, canviava l’ajuntament, canviava el sistema polític, tant era. L’afició principal dels figuerencs continuava sent criticar Figueres. Era el caràcter de la ciutat; podríem dir-ne el figuerenquisme o, potser millor, la figueresa”.Segons ell, només calia ser foraster per adonar-se de la distància abismal entre la realitat i la manera figuerenca de veure-la.I acabava amb aquesta reflexió: “Sempre trobarem figuerencs que es queixin, que remuguin, que critiquin amb furor o amb elegància. És normal. La nostra manera de ser, la figueresa, és així. Em limito a constatar que, si mirem enrere, no hem empitjorat. Ja és molt.” No heu notat ressonàncies lleidatanes en aquests textos? No us han vingut al cap algunes actituds, algunes expressions, alguns accents, que es perpetuen en la vida lleidatana? No us sembla que la lleidatesa podria ser la versió local de la figueresa? Com hauríem acceptat que un pregoner de festes es pronunciés en termes similars a la Paeria o a la plaça Sant Joan? Tretze anys després de la definició de “figueresa” per part de Vicenç Pagès Jordà, haurem d’esperar gaire perquè algú gosi proclamar en públic la lleidatesa? I, sobretot, em pregunto: estem disposats a exercir una certa autocrítica per intentar millorar i estimar més la ciutat i els seus ciutadans, i exterioritzar-ho tant a casa com a fora? Tal vegada la situació és que aquest posicionament es dona més sovint en les ciutats intermèdies de Catalunya, com ara Figueres o Lleida? No estaria bé que li donéssim unes quantes voltes tots plegats?En definitiva, no seria hora que si lloem i ens atribuïm la ciutat quan en som fora, deixem de practicar a dins el joc del tedi, de la desídia, de la manca d’autoestima i el vell joc de culpar sempre els altres, que per a alguns sembla que encara funciona?Escampar la lleidatesa (i totes les “-esa” locals) hauria de ser una feina de suma positiva.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking