Aixequem un altre teló

La setmana passada abaixàvem el teló d’una sèrie de seixanta articles en què intentava madurar la reflexió sobre quines són avui les formes de la vida catalana. I aquesta setmana, n’aixeco un altre que se centrarà en el tema d’Europa i el present i el futur de la nostra civilització. Com cada cinc anys, aviat serem convocats a les urnes per triar els nostres representants al Parlament Europeu.

Més enllà de suposats cops d’efecte, de candidats estrafolaris i d’ocurrències de darrera hora, caldrà que reflexionem sobre quin tipus d’Unió Europea volem, i sobre quin model de societat preferim ara i de cara al futur.Però Europa és més gran que la Unió Europea i, per tant, algunes de les reflexions que enfilaré en aquests articles tindran relació amb la totalitat del continent, sobre els seus límits, sobre la geopolítica, sobre el paper d’Europa al món i sobre el xoc de civilitzacions, que ja tenim aquí, entre les democràcies liberals i els imperis autoritaris. Són temes que hom pot trobar a l’agenda de molts dirigents, pensadors i ciutadans europeus, però que ens haurien també d’interessar, i molt, als catalans.En un món de sobiranies concèntriques i compartides, la nostra part de sobirania (massa reduïda encara) interactua amb la sobirania de les institucions europees, i sort en tenim quan protegeixen els nostres drets, tant des del punt de vista polític com social i econòmic. La idea de la construcció europea està lluny de ser arrodonida, però és una realitat a la qual no convé, ni seria just, donar l’esquena.Europa ha viscut en els darrers vuitanta anys diverses situacions que han anat configurant les aspiracions i les oportunitats del conjunt dels seus ciutadans. Des de l’Europa destrossada de l’any 1945 fins a l’Europa trontollant, en què vivim des de la crisi moral i econòmica de l’any 2008, passant per l’Europa dividida entre els anys 1961 (guerra freda i construcció del mur) i el 1979; l’Europa en ascens, des de l’any 1980 (inici de la lluita per la llibertat, amb el sorgiment de Solidarnosc i el programa Erasmus per afavorir l’intercanvi i la mobilitat dels joves estudiants) fins a l’any 1989 (marcat per la caiguda del Mur de Berlín i la fi dels vestigis de la guerra freda) i l’Europa triomfant, entre l’any 1990 (ampliació de la Unió i una moneda comuna i forta) i l’any 2007.Som hereus de totes aquestes etapes, i aquesta mena de muntanya russa històrica ha conformat una manera de ser que sembla decantar-se per un malestar en la llibertat, per debats sobre la integració i la desintegració, per l’existència no prevista de la guerra i de les divisions al cor del continent, i per un canvi demogràfic, religiós, de costums i de normes de convivència accelerat que ha sacsejat moltes consciències del nostre entorn.

Europa és avui un continent, en general, envellit, on una part no menyspreable de la població busca bocs expiatoris per a una autoreferenciada alerta d’invasió i de disminució del poder adquisitiu, on guanyen pes els extrems, en contra dels partits que han estat centrals en la construcció europea, on el pes del cristianisme disminueix i és suplantat per creences contra les quals els nostres ancestres havien lluitat o que es consideren alienes a la nostra cosmovisió del món, on les taxes demogràfiques són les més baixes de la història per por al present o al futur, o per decisió pròpia assumida, on els sistemes de protecció social són els millors del món, però generen enormes dèficits públics i un deute que no para d’augmentar, on mai no s’havia avançat tant en la construcció d’una casa comuna (malgrat Brexit i algunes tendències aïllacionistes encara minoritàries), on l’esperança de vida és una de les més altes del planeta, però on la soledat i l’afegir vida als anys resten qüestions pendents, on molts estats de l’Est truquen a les portes de la Unió, perquè l’entenen com un lloc de pau, estabilitat i progrés, on les desigualtats augmenten, en el marc d’un desequilibri global que esperona un capitalisme extractiu i especulatiu desbocat, i un llarg etcètera.

Vivim una bona època europea, però ens obstinem a veure el got mig buit. Potser com Romain Rolland, escriptor francès, el meu estat d’ànim, i probablement el de molts europeus, sintetitza dos sentiments i els supera: “Soc pessimista en la intel·ligència, però optimista amb la voluntat.” I com Antonio Gramsci, “penso, en qualsevol circumstància, en la hipòtesi pitjor, per posar en marxa totes les reserves de voluntat i ser capaç d’enderrocar l’obstacle. Mai no m’he fet il·lusions i mai no he tingut desil·lusions”.Doncs això, comencem a desgranar tots aquests temes, amb l’optimisme de la voluntat i sense fer-se il·lusions ni haver tingut desil·lusions.