Cristianisme i modernitat europea

¿Com es poden considerar, des del punt de vista de les ciències socials, les aportacions del cristianisme a la producció de la modernitat europea? El tema no és només complex, sinó que també és objecte de disputa en una societat secularitzada com la nostra, i no deixa de ser tampoc un tema sensible.

I ho trobo trist i injust, perquè dona la sensació que reconèixer aquestes aportacions és encara quelcom molest, com si inevitablement es volgués posar en dubte una història àmpliament compartida: el fet que la modernitat, a Occident, s’hauria construït contra la religió i representaria sobretot una mena de “sortida de la religió”, i, en particular, del cristianisme. Però què vol dir “sortir del cristianisme”?

Certament els percentatges de pertinença i de pràctica s’han desplomat, però això implica que hàgim sortit veritablement del cristianisme? D’un cert cristianisme, probablement sí, el que es concebia com un sistema englobant de la societat; però del cristianisme en general, no n’estic tan segur.

De fet, la història del cristianisme està travessada d’una punta a l’altra pels advertiments, sorgits en el seu propi si, contra els efectes de la seva institucionalització i, cosa que no és el mateix, dels seus compromisos amb el poder secular, i per la crida a la puresa del missatge evangèlic. Integrant en la seva lògica interna una autocrítica respecte de les seves realitzacions, la religió cristiana participa de facto en un principi important de la modernitat: la reflexivitat permanent.

Atès que és evident que sortim d’una certa configuració sociocultural del cristianisme, per què excloure’n una altra configuració? Primer de tot hauríem de dir de quin cristianisme estem sortint, perquè això ens permetria estar més atents a les recomposicions cristianes contemporànies, per a interrogar-nos acte seguit sobre què vol dir exactament “sortir”.

Sortir es pot plantejar en termes de ruptura, és a dir que hom abandona un món, el món cristià, per entrar en un altre, el món modern. Però també es podria plantejar en termes de continuïtat, de continuïtat entre el món cristià i el món modern, sense que un sigui estrany a l’altre.

I és en aquest punt on es planteja la querella de les herències, quan Europa s’ha d’enfrontar a les seves herències. Una batalla que ja es va donar l’any 2000 quan es va debatre la qüestió de la menció de l’herència religiosa en el preàmbul de la non nata Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea.

Per a alguns, és evident que el fet que el cristianisme representi una dimensió important de la història i de la cultura d’Europa (i, per tant, de la seva identitat) implica que cal que sigui reconeguda. Per què no s’hauria d’admetre que el perfil civilitzacional d’Europa té molt a veure amb el cristianisme? La universalitat secular del qual es pretén portadora aquesta civilització, la democràcia i els drets fonamentals, de la ciència, del lliure arbitri i del qüestionament crític, no tenen cap origen?

Aquesta universalitat ha emergit d’un terreny alimentat per les aportacions de Jerusalem, d’Atenes i de Roma, nascuda de les interrelacions entre judaisme i cristianisme, d’una banda, i entre filosofia grega i dret romà, de l’altra. Un terreny diversificat, doncs, i que ha nodrit múltiples tensions i conflictes. Un terreny on el cristianisme ocupa una plaça important.

Si la civilització occidental s’ha volgut missionera tot pretenent que els seus ideals i les seves normes tinguessin un abast universal, és degut a la trobada entre el cristianisme i filosofies seculars que qüestionaven les seves afirmacions i les seves pretensions. Europa és un diàleg entre la fe i el dubte.

Però per a altres, és evident que no hi ha cap raó avui en dia per a esmentar cap dimensió religiosa d’Europa. Per un costat, per una raó empírica: de facto, el paisatge religiós i filosòfic de l’Europa actual és molt més divers que en el passat i hi ha moltes persones sense religió. Per tant, no hi hauria cap raó per a fer una referència especial a la religió, i encara menys a una religió particular, el cristianisme. Però, d’altra banda, hi ha una qüestió de principi: les construccions polítiques, com l’europea, apareixen i volen aparèixer com a construccions seculars que no tenen res a veure amb cap religió.

Sigui com sigui, i pensi cadascú el que pensi, Europa haurà de cercar constantment, i en un marc de tensió fecunda, un equilibri entre l’herència cristiana i l’herència de l’humanisme secular.