La desintegració religiosa

Em sembla que ha quedat clar amb els articles precedents que el buit religiós és la veritat última del neoliberalisme que arrasa avui en dia les societats occidentals, i que vol escombrar el cristianisme cap als marges del sistema, per tal que l’empremta poderosa dels oligarques (tecnològics i altres) no tingui màcula des del punt de vista d’una moralitat i d’uns valors que han fet inexistents.

Si el factor crucial de l’ascens d’Occident a escala planetària fou el compromís del cristianisme (sobretot del protestantisme) amb l’alfabetització de la població, i això fou condició per a l’enlairament econòmic, es deu al fet de considerar que cada fidel és un sacerdot per dret propi, i això feu que el protestantisme pogués presentar un component igualitari-democràtic. Però, a un nivell més profund, trobem exactament el contrari: la predestinació. Uns són elegits i altres són condemnats, i les bones obres no compten per a res. Una convicció ben establerta per Martí Luter i radicalitzada per Joan Calví.

Entre els Pares Fundadors dels Estats Units d’Amèrica, a Benjamin Franklin se’l pot considerar com a deista, però també un protestant zombi, en el sentit que ja no practicava la religió, però en conservava l’ètica, deutor dels valors de l’honradesa, el treball, la serietat, i sempre conscient que l’ésser humà disposa d’un temps limitat. Per la seva banda, Thomas Jefferson també era deista, en una època de minva del pessimisme protestant, que va precedir la Revolució americana. Un Déu reduït de la raó i, a sobre, raonable, no s’assembla gaire al Déu terrible de Calví. Una mica abans, la Il·lustració escocesa (que tanta relació va tenir amb la francesa), i que va incloure pensadors com David Hume o Adam Smith, no pot interpretar-se sense diagnosticar un relaxament substancial de la fe protestant entre les classes mitjanes altes.

Al cap dels segles, o sigui avui en dia, l’estat zero a què ha arribat el protestantisme a la Gran Bretanya o als països escandinaus, està generant de retruc una ansietat nacional, perquè la crisi és de tipus religiós i cultural, i sent aquestes nacions filles del protestantisme (que afirmen fins i tot a les banderes), la seva evanescència està posant en perill la noció de nació. Aquesta ansietat nacional, en els casos de països petits, esdevé internacional, malgrat que l’economia no estigui en mala forma. I d’aquí deriva, probablement, la necessitat de seguretat.

Tota aquesta seguretat redescoberta, aquesta ansietat nacional, es transforma en el cas dels Estats Units d’Amèrica en un principi de descomposició democràtica, degut a la fi del sistema meritocràtic, al replegament de les classes altes sobre elles mateixes, i a una clara transició cap a l’estadi oligàrquic. Uns fenòmens que estan passant davant dels nostres esverats ulls.

La renúncia al principi meritocràtic marca el final de la fase democràtica de la història dels Estats Units. La part superior de la piràmide social està estratificada, ja no és igualitària, i evidentment no podem equiparar, per un costat, els advocats, metges i acadèmics que guanyen entre quatre-centes mil i cinc-cents mil dòlars l’any –ingressos que es veuen reduïts pels costos de l’educació dels seus fills i per les assegurances mèdiques– amb, d’altra banda, els quatre-cents americans més rics identificats per Forbes. Aquest petit món constitueix, de fet, la cúspide d’una societat oligàrquica, en què els oligarques pròpiament dits viuen envoltats dels seus acòlits, que també són uns privilegiats. I junts, se’n riuen i fan escarni de les dificultats a què s’enfronten el 90% dels seus conciutadans. El protestantisme zero du aquí.

En teoria, aquesta oligarquia il·liberal, entregada al nihilisme, dirigeix la lluita d’Occident contra els que havien estat tradicionalment els nostres adversaris. El cas és que algun dels grans antics adversaris han esdevingut col·legues, partners, o comanditaris.

Al llarg de la Història hi ha hagut oligarquies que han sortit victorioses (com a la Roma tardorepublicana o a Cartago), però varen governar societats raonablement eficients. La tragèdia de l’actual oligarquia trumpista és que mana una economia en descomposició, i en gran mesura fictícia.

En definitiva, una nació és un poble conscienciat en una creença col·lectiva i una elit que el governa d’acord amb aquesta creença. De tota manera, no hem de creure que quan la creença col·lectiva en la nació desapareix, el poble també desapareix. Només desapareix la seva capacitat d’acció, perquè el poble roman, però la nació basada en una forma d’entendre la vida i amb visió de transcendència sí que desapareix.