La meva Queca Campillo

Potser el primer impuls al llegir el títol d’aquesta Semblança sigui de desconeixement de la persona de què es tracta. De natural discreta, i molt incardinada en la vida social madrilenya, la de la Cort dels miracles, la realitat és que Queca Campillo és relativament poc coneguda fora d’aquests cercles.

La vaig conèixer l’any 2004 en una de les festes que una amiga comuna celebrava a casa seva, al barri de Chamartín, i on era possible creuar-te i socialitzar amb part de l’elit de la Transició, i amb alguns hereus i hereves de protagonistes de la guerra civil, d’aquells que no es penedien de res i en aquella època ho trobaven tot malament, perquè acabava d’arribar al poder Rodríguez Zapatero i es començava a parlar de la memòria històrica.

Eren reunions normalment divertides, on podies assabentar-te dels darrers rumors, on s’emetien sense despentinar-se les més extraordinàries maledicències, i on s’establia una espècie de borsa on pujaven o baixaven actius del món de la reialesa, de la faràndula, i de les diverses instàncies governamentals.

En aquestes festes hi acostumava a estar Queca Campillo, de nom Angèlica, una extremenya vigorosa i directa, que tothom mirava amb respecte perquè tothom sabia que era una de les “amigues” del rei Joan Carles, a qui acostumava a acompanyar en els viatges a l’estranger, i en viatges més propers.

Discreta i, generalment, de tracte directe però cordial, hi havia un tema que no calia treure mai. Eren les aspiracions d’una part significativa dels catalans a tenir un major grau d’autogovern o a la independència. Ni ho entenia ni ho volia entendre, ho refusava de ple, podia arribar a ser desagradable i era, en aquest sentit, una defensora de l’espanyolitat castellanitzadora sense matisos ni fissures.

Però si es parlava de qualsevol altre tema era punyent, clara i coneixia extraordinàriament bé la condició humana... i les febleses d’alguns homes en particular. Els seus ulls verds eren tremendament seductors i era una persona en què es podia confiar. No en va fou la fotògrafa guardiana dels secrets de l’ara rei emèrit durant vint-i-nou anys. Uns secrets, normalment, inconfessables.

Pel que ella mateixa ens relatava Joan Carles la trucava sovint i li preguntava per uns o altres, o s’interessava per ella i per la seva feina, i ella hi recorria quan tenia alguna dificultat personal o laboral. Administrava aquesta informació amb una discreció exquisida, però amb la voluntat que ho sabéssim, i fos sabut.

Tal com he dit ja abans, era fotògrafa, en concret fotoperiodista, una de les primeres dones que es van dedicar al periodisme gràfic a Espanya. Nascuda el 1950 en el si d’una família de Càceres econòmicament acomodada i culturalment inquieta, va retratar les principals figures de la Transició política i moltes dones a qui va donar visibilitat. Amb només 30 anys ja li van atorgar el Premi Nacional de Periodisme Gràfic.

Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Salamanca, va començar a treballar com a fotògrafa de premsa amb només vint-i-dos anys a El Correo de Zamora, després va exercir la professió durant molts anys a Pueblo, i va acabar el seu periple professional al grup Zeta i a la revista Tiempo. Fotografies seves van ser reproduïdes, per exemple, a Paris Match, a Der Spiegel o a The Times.

Acompanyava els reis, com a fotògrafa en principi, en visites a l’estranger, i entre altres destinacions van anar a Mèxic, el Nepal, Tailàndia, Grècia, Rússia o Cuba.

Des del punt de vista artístic, preferia la naturalitat, de manera que buscava la complicitat de la persona a la qual fotografiava, buscava sensacions positives. Va exposar força vegades la seva obra. Per exemple, el 1999 va presentar “El álbum de Queca Campillo, 20 años de reportera” a la Fundación Carlos de Amberes de Madrid, una exposició que li va inaugurar el mateix rei Joan Carles. I el 2004 al Casal Balaguer de Palma va presentar una col·lecció de 34 retrats de dones d’arreu del món, entre ells el de la Kumari, la nena deessa vivent del Nepal, l’única imatge que existeix d’ella.

Quan li varen diagnosticar un càncer, va decidir recloure’s, amb la seva única filla, a la casa familiar a Càceres. Diverses vegades va dir que l’anéssim a veure, però crec que tots sabíem que preferia que no veiéssim el seu deteriorament físic, i no hi vàrem anar. Era una dona alta, estilitzada, d’una singular bellesa, amb uns ulls que t’atreien, dura i segura d’ella mateixa, amb un castellà amb marcat accent extremeny, i que valia la pena tractar tant pel que deia i sobretot pel que callava.

Finalment va morir a la seva Càceres estimada el 2015. Encara jove, però sempre atenta amb tothom i amb el seu entorn. El rei, ja emèrit, no va anar al seu enterrament. Sembla que no és costum fer-ho amb les amants amigues.