El meu Ramon Barnils

Potser algú se sorprendrà que dediqui una Semblança a Ramon Barnils, però hi vaig tenir una perllongada i interessant relació personal i professional entre l’any 1998 i el 2001, quan ell va morir jove, massa jove, a Figuerola del Camp, encara que els papers diguin que a Reus.

El 1998 l’amic Josep Maria Solé Sabaté, el catedràtic de Miralcamp, ens va fer coincidir en la tertúlia d’un programa que es deia Postres de músic, que s’emetia a Catalunya Ràdio els dies feiners entre 3 i 4 de la tarda.

Els papers també diuen que en Ramon Barnils va néixer a Sabadell, però ell va passar tota la seva infància i adolescència a Sant Cugat del Vallès, i la casa de cadascú és allí on ha passat la infància.

Els seus pares el van enviar a estudiar als Jesuïtes de Sarrià, però hi va entrar en condició de “fàmul”, és a dir, d’alumne que havia de pagar la seva condició de becat fent serveis als seus companys de classe que podien sufragar l’escolarització i la manutenció. El rebot que va agafar en aquell col·legi explica en part la que seria la seva aversió perpètua a la jerarquia i al classisme, i van condicionar el seu esperit llibertari.

Va començar estudis d’Enginyeria i d’Econòmiques, però no li van agradar, i va acabar estudiant a l’escola de periodisme de l’Església, al Centre d’Influència Catòlica Femenina (si no vols caldo, dues tasses).

Exercí el periodisme durant trenta-tres anys, i va passar per tot arreu. En premsa escrita va començar fundant la revista Sant Cugat (que pocs mesos després tancaria el seu oncle, l’alcalde franquista del municipi); i després va col·laborar a El Correo Catalán, a l’agència Europa Press, a la revista Europa, a l’agència EFE, i al Tele/eXpres, per citar només aquells en què hi va col·laborar més temps i hi va deixar una petja més clara. Ocasionalment va col·laborar amb La Veu de Lleida.

Fou director “nominal” d’Ajoblanco, i de Solidaridad Obrera i del suplement Catalunya, de la CNT, durant un any. Va llançar la revista El bé negre amb potes rosses, i va impulsar el naixement del setmanari El Temps. És a dir, va estar a totes les mogudes possibles de la premsa escrita del seu temps. Visionari, va reclamar una agència de notícies catalana a inicis dels vuitanta, però no va arribar fins el 1999!

Entre el gran públic fou conegut sobretot per la seva tasca radiofònica. El boom inicial fou El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que s’emetia a Catalunya Ràdio i que va anar construint amb Quim Monzó i Jordi Vendrell, aquell mític trio que integrava La Mercantil Radiofònica. També amb aquests companys de viatge va posar en marxa El mínim esforç.

Després, amb Quim Monzó i Sergi Pàmies van fer possible el programa Albània que parodiava retransmissions, debats i reportatges.

Quan va deixar les sessions “golfes” va participar en tertúlies d’actualitat política, com ara L’orquestra i Postres de músic, que és on ens vàrem conèixer.

També fou professor universitari. Ho fou a Ciències de la Comunicació de l’Autònoma durant dotze anys, però el 1985 va decidir que la funcionarització i la manca d’experiència de bona part del professorat en l’àmbit del periodisme l’avorrien i que era millor fer feines divertides. Sort que no va veure el panorama actual!

El seu ofici de periodista bevia de les fonts de Manuel Ibáñez Escofet i de Josep Pla, a qui considerava un model de prosa periodística.

També fou traductor, tant de l’anglès (Alex Haley, Roald Dahl o Robert Graves) com del francès (Antonin Artaud o Jean Piaget).

Les experiències, maneres de fer, i ideologia d’en Ramon Barnils i les meves eren força diferents, però ambdós trobàvem gust en el debat, i a mi m’enriquien aquests intercanvis dialèctics, perquè sempre s’aprèn de la gent culta, llegida, passada pels jesuïtes, i amb experiències vitals plenes i riques en diversitats i colors. Fer el trajecte en tren entre Sarrià i Sant Cugat era una festa de la dialèctica i dels sentits, perquè els debats entre burgesos i anarquistes acostumen a ser molt divertits i sucosos, sempre que no hi hagi pistoles!

Dialècticament era brillant, i no t’havies de despistar ni un segon perquè en el camp de les idees era escac i mat.

Hi vaig parlar telefònicament sis dies abans de la seva mort. S’havia refugiat a Figuerola del Camp, i el càncer avançava. Vàrem quedar que l’aniria a veure, però no hi vaig ser a temps. Me’n vaig acomiadar en la cerimònia laica que es va fer als jardins del Monestir de Sant Cugat una freda tarda de març del 2001.

Quan veig alguns dels que se’n volen atorgar el llegat, somric. El seu riure potser seria més estentori.