Ambivalència europea
Des d’Europa s’articula durant dècades un relat còmode sobre la realitat que avui es viu a Palestina: ens proclamem aliats morals de Palestina mentre, alhora, som aliats polítics d’Israel, i sota aquesta ambivalència amaguem que l’arrel del conflicte és d’origen europeu. Incapaç d’absorbir el poble jueu després de l’Holocaust –per motius religiosos, nacionals i racials–, el vell continent desplaça “fora de casa” un problema que era estrictament occidental i altera, a cop de martell polític, la vida d’un poble on la convivència entre musulmans i jueus era, senzillament, una realitat.
Reduir la crítica a les perversitats de l’autoproclamat estat d’Israel i de Netanyahu, invisibilitza l’origen profund del conflicte. És com si Europa hagués projectat el seu propi antisemitisme dins l’escena àrab. I cap d’aquestes hostilitats prové del judaisme o de l’islam originals, ja que totes són productes històrics del colonialisme, de la Nakba (l’expulsió i despossessió massiva de la població palestina iniciada el 1948) i de l’ocupació. Ho reconeixia així el líder sionista Yosef Weitz sobre Palestina: “No hi ha lloc per a dos pobles en aquest país. (…) L’única solució és transferir els àrabs a països veïns.”
La Nakba no va ser un accident, sinó una expulsió planificada que combinava l’operació militar oficial (ocupació de pobles, destrucció d’habitatges, confiscació de terres i prohibició del retorn) amb la violència de milícies paramilitars que sembraven el pànic. Tot això forma part del que alguns historiadors crítics, com Ilan Pappé, anomenen colonialisme de substitució. És el projecte sionista, originalment laic i utilitarista, que troba en el colonialisme britànic l’aliat ideal per traslladar el seu conflicte a Palestina.
I mentre en l’actualitat Trump lidera “el procés de pau” amb el suport tàcit de Netanyahu, aflora la realitat sociocultural i de classe: mentre els israelians viuen en un estat sobirà, amb exèrcit, fronteres, institucions i llibertats, els palestins ho fan sota ocupació, bloqueig o ciutadania de segona –en el cas dels que viuen dins Israel. Si alguna cosa caldria desitjar és que els que dibuixen fronteres deixin d’imposar destins, i que palestins i jueus puguin viure on vulguin, alliberats per fi d’un conflicte sembrat per Europa, del qual mai no se n’han assumit responsabilitats històriques.
