La força de Trump
Ara fa un any escrivia sobre l’emergència de l’homo capitalis, una figura clau per entendre la contemporaneïtat: la personificació simbiòtica entre el capital i l’humà, entre la màquina i la persona, entre la finalitat i l’objecte. Ho feia arran de l’aliança entre Donald Trump i Elon Musk, que en aquell moment perseguien interessos comuns. Amb el temps, un va optar per la llibertat empresarial i l’altre per la llibertat política, però els seus camins mai no s’han separat del tot. Perquè, malgrat les formes diferents, tots dos beuen de la mateixa font: l’exercici de la força com a principi d’acció. Una força que es desplega tant en el mercat com en l’Estat, tant en la tecnologia com en el poder polític, i que fa impossible distingir on acaba l’un i on comença l’altre sense violentar-ne les parts.
En el cas de Trump, des de l’inici del seu mandat no ha fet altra cosa que molestar, fer soroll, escandalitzar: fer creure coses que no són i abocar la por al cor de les persones. Trump construeix el relat d’un poder militar nord-americà imbatible perquè, en el seu aforament interior, ha après que si repeteixes prou vegades una cosa, encara que aquesta no sigui del tot certa, acaba per materialitzar-se. Galopant sobre aquest discurs i alimentant la por que ell mateix projecta, va arrasant per allà on passa.
Entretant, el temps se li escurça entre les mans, atès que, tot i que el mandat presidencial als EUA dura quatre anys, el poder real d’un president es concentra en els dos primers. Investit el 20 de gener del 2025, aquesta oportunitat s’estén fins a les eleccions de mig mandat del novembre d’enguany, quan un Congrés renovat podria esdevenir un fre efectiu. Trump ho sap, i per això executa tant com pot abans que el temps institucional l’atrapi.
A partir d’aleshores, com més poder hagi acumulat –en forma de capital, però també de decisions institucionals, judicials i administratives difícils de revertir–, més marge tindrà per fer la seva. Perquè al final, l’únic que busca Trump és poder comprar persones, estats, territoris. Comprar lleialtats. Comprar silencis. Comprar voluntats. És aquí on figures com Musk poden tornar a esdevenir-li útils en un futur pròxim: no com a aliats ideològics, sinó com a infraestructures de poder capaces d’amplificar, comprar o neutralitzar voluntats a una escala que ja no depèn només de l’Estat.
