Els desastres del PP

L’eròtica del poder. Només sap el que és això aquell que n’ha gaudit.

El poder funciona immediatament a l’assolir-lo i desgasta després, és clar, però molt menys del que desgasta el fet de no tenir-lo. Que els ho diguin al PP i a Pedro Sánchez. Les enquestes diuen avui que el PSOE, que va estar a punt de ser fagocitat per Podem, és ja el primer partit, amb un cert avantatge sobre Ciutadans i amb el Partit Popular en tercer lloc i en una caiguda que no sembla que hagin d’aturar les primàries d’aquesta setmana. I Pedro Sánchez, que havia estat desnonat per gairebé tothom, entre els quals el que subscriu, excepte per ell mateix, és avui “el líder més valorat” sense necessitat d’haver fet pràcticament res més que gestos. El pes del poder, la força del poder.

Deia Balzac que “tot poder és una conspiració permanent”. I la lluita pel poder, doncs ja s’ho poden imaginar. Que els ho diguin als dos aspirants a liderar el Partit Popular. Semblava que la marxa de Rajoy era l’últim desastre que li podia succeir al PP –asfixiat per la corrupció d’una altra època, per la falta d’idees, per la indecisió davant dels problemes, per la incapacitat d’aconseguir pactes o consensos i per moltes altres coses– però Casado i Sáenz de Santamaría s’estan entossudint a demostrar-nos que hi pot haver més i que la caiguda del PP a les enquestes pot seguir per a alleujament de Rivera.

La impossibilitat d’un debat entre els dos candidats, un debat d’idees, indica que continuen manant els noms sobre els projectes i els programes. No em val que es digui que això ho ha de fixar el Congrés extraordinari. Dir, com ha dit Sáenz de Santamaría, que “un debat amb Casado li faria molt mal a ell i al partit” i l’enorme divisió dels que fins fa poc eren companys al Consell de Ministres revelen com eren de veritat les relacions entre ells i com l’administració de les coses es feia més en funció del poder que del debat i el consens.

Que els líders ostentin sempre, almenys a l’Espanya dels últims quaranta anys, un poder gairebé absolut no és la millor garantia per a la nostra democràcia. I els qui aspiren a tornar a liderar-la haurien de ser exemplars en les seues actuacions si volen que tornem a recuperar la confiança en la política i en els polítics.