La rialla

Quin goig la rialla! Aquella que surt descontrolada, que és expansiva i que fa que tota la resta desaparegui! Quin goig quan el teu nadó riu per primera vegada, als 3-4 mesos, i tot s’il·lumina al seu voltant! Quina màgia té la rialla, tan contagiosa, tan genuïna i tan despreocupada! Que poderosa és la rialla que és capaç de canviar temporalment el signe negatiu de les preocupacions i convertir el present en un parèntesi de descontrol arrauxat que pot arribar a la intensitat màxima del plor!

Quina meravella que tinguem un sistema límbic capaç de generar emocions de tal magnitud! Això és així perquè a més desenvolupament dels sistemes límbics més capacitat d’amplificació i especificació de les emocions. I els humans tenim uns bons sistemes límbics!

Sempre m’agrada posar la metàfora del Ferrari. El sistema límbic humà és com un Ferrari, pot accelerar i córrer de forma espectacular. Convé però, per evitar accidents, que l’escorça prefrontal el sàpiga conduir (però això ja seria un altre tema).

Es creu que la rialla, originalment, aparegué com a resposta social adaptativa, perquè consolidava els vincles entre nadó i mare i, per tant, garantia que ella no el rebutgés i per tant la seva supervivència. Alhora, facilitava els vincles d’aparellament afavorint la perpetuïtat dels exemplars capaços d’aquesta riquesa emocional. Per tant, la rialla, i això es manté actualment, té un component social clar: possibilita i millora les relacions socials i enforteix els vincles interpersonals.

L’humà és gregari per naturalesa, necessita el vincle, necessita sentir-se estimat i acceptat. La rialla juga un paper cabdal en aquest sentit. La rialla expressa alegria –i l’alegria reforça els vincles–, però també pot expressar timidesa, enriquint el ventall en la comunicació no verbal.

La rialla també té un gran poder guaridor. Riure suposa una descàrrega emocional que genera una reacció hormonal i de neurotransmissors cerebrals en cadena amb efectes a tots els nivells:

–Enforteix el sistema immunitari, fent-nos més resistents a la malaltia i, si ja la tenim, millorant-ne el seu pronòstic o prompta recuperació.

–Neutralitza el cortisol reduint l’estrès crònic i els seus efectes nocius sobre el sistema cardiovascular.

–L’alegria associada al fet de riure amb freqüència et fa ser més eficient davant les adversitats, molt més resilient i amb millors estratègies d’afrontament.

Per tant, riure té un poder protector davant les malalties físiques i mentals, tant a nivell preventiu com curatiu. Els estudis mostren una relació positiva entre les persones que solen ser més rialleres i alegres i la longevitat. Un estudi realitzat a Noruega va trobar que les persones amb sentit de l’humor tenien un 35% menys de risc de mort prematura i una major qualitat de vida.

Vistes totes aquestes dades, la pregunta inevitable és: puc ser una persona més riallera i alegre?

Tot i que la rialla és una resposta natural, hi ha formes d’entrenar-la i fomentar així un estat mental més positiu.

Us proposo els següents suggeriments:

–Imbuir-se d’inputs positius (programes d’humor a la TV, pel·lícules divertides, gags, monòlegs d’humor, converses amb persones amb bon sentit de l’humor...).

–Dur a terme activitats lúdiques que fomentin la rialla (el ball, el karaoke, determinats jocs de taula...).

–Apuntar-se a un taller o grup de teatre i treballar el riure intencionat. La funció crea l’òrgan o, com deia Pascal, “pots acabar sent com actues”.

–Assistir a grups de teràpia del riure. Són francament interessants.

Com qualsevol habilitat nova que no ens surt espontàniament, requerirà esforç i paciència, però la clau està a proposar-s’ho i perseverar.

Si us sembla bé, podem acabar aquest article –fingit si cal– amb un riure boig (o almenys un mig somriure). Jo ho he fet :-)