El badall

Badallar és un fenomen fascinant i misteriós, tan comú com desconcertant, objecte de curiositat i estudi per part de la psicologia, la biologia i la neurologia. Quines dades s’han pogut contrastar fins ara sobre el badall?

A nivell fisiològic. El badall és una resposta involuntària, gairebé un reflex, que produeix un eixamplament màxim de les vies respiratòries permetent l’entrada d’una gran quantitat d’oxigen a la sang. Durant uns 4 segons augmenta la freqüència cardíaca i la musculatura que envolta la gola s’estira al màxim, abans de produir-se l’exhalació ràpida del diòxid de carboni.

A nivell neurològic. Els estudis han identificat, durant el badall, l’activació de l’àrea cerebral prefrontal i de les amígdales (ubicades al cor dels hipocamps, als S. Límbics).

A nivell biològic. S’ha constatat que els fetus humans badallen a partir de les 12 setmanes de gestació i que ho fan 25 vegades al dia. Aquesta freqüència va disminuint a mesura que avança l’embaràs i creix el fetus. Han constatat també que l’acte de badallar no és exclusiu dels humans, sinó que també ho fan moltes altres espècies de mamífers i algunes aus.

A nivell psicològic. S’ha pogut contrastar el caràcter social i contagiós del badall. Els psicòlegs parlem de sincronia límbica entre membres d’una mateixa tribu. En aquesta línia, s’ha demostrat que el badall és més contagiós com més coneixença i més vincle existeix entre les persones que es troben plegades, en especial si conviuen juntes. Que com més empàtic i receptiu és un individu, més badalls contagiosos emet. S’ha constatat, també, que les persones neurodivergents, en especial les que tenen TEA (trastorn de l’espectre autista), emeten en comparació amb les persones neurotípiques, pocs badalls contagiosos. La psicologia ens revela, també, que el badall molt freqüent es relaciona amb trastorns de la son (hipersòmnia, narcolèpsia...), trastorns neurològics (migranya, epilèpsia, traumatismes cranioencefàlics, esclerosi múltiple i esclerosi lateral amiotròfica...) i amb la ingesta de determinats fàrmacs (els ISRS, l’apomorfina, la naloxona...).

Finalment, tenim ben identificats els desencadenants de la resposta del badall: el cansament, la son, l’avorriment, l’estrès i el contagi.

Malgrat totes aquestes dades, es coneix quina és la funció del badall? Per a què serveix?

Doncs, la funcionalitat del badall encara és un misteri. Existeixen, però, algunes teories. La més antiga defensava que el badall servia per augmentar el flux d’oxigen vers el cervell de forma ràpida, reduint la temperatura de determinades zones de l’encèfal. Es pensava que això podia tenir un efecte dual i paradoxalment antagònic: afavorir la son o mantenir l’estat d’alerta. Actualment, però, es creu que la seva funció més rellevant és la social, de comunicació no verbal, empatia i sincronització de patrons entre individus d’un mateix grup.

Sabem moltes coses de l’acte de badallar, però continuen les investigacions, encara hi ha moltes preguntes sense resposta.