Viure sol
psicòloga
Cada vegada és més freqüent veure famílies amb un sol fill i pisos amb un sol habitant. Segons dades de l’INE, l’1 de gener de 2024 hi havia a Espanya 5,5 milions de persones vivint soles, és a dir, el 28% de les llars espanyoles són d’un sol individu. I tot indica que la tendència va en augment. De fet, a Europa, especialment en aquells països amb alt desenvolupament econòmic i de cultura més individualista com Finlàndia, Noruega, Suècia i Dinamarca, lideren el rànquing mundial de llars unipersonals amb uns percentatges entorn al 40%.
Em proposo analitzar, des del punt de vista psicològic, les causes i efectes d’aquest fenomen. Viure sol és possible en una societat econòmicament pròspera. Un estat l’economia del qual permet als seus habitants independitzar-se aviat, poder mantenir-se sols i accedir a l’habitatge sense dificultats.
Viure sol és una conseqüència o un privilegi de societats que prioritzen i reforcen la cultura del “jo” (individualisme, autosuficiència, autonomia individual, llibertat individual, benestar individual...).
Viure sol pot tenir efectes positius com una major autonomia, autoconeixement o intimitat. També té riscos com el sentiment de soledat, l’aïllament social i un impacte negatiu sobre la salut mental. Viure sol pot afavorir el desenvolupament de la identitat, la competència d’autocura (cuinar, autohigiene o organitzar-se la vida com hom vol) així com afavorir un sentiment de llibertat personal. Amb tot, també pot comportar riscos socials i psicològics no menors.
Viure sol pot limitar el suport social en situacions de vulnerabilitat o emergència i pot lentament portar l’individu a conductes més egoistes, solitàries, taciturnes, d’aïllament i a sentiments de soledat. Aquí apareix un aspecte clau que no és tant el de viure sol, com el de sentir-se sol. I això dependrà de la xarxa social, els vincles familiars i la tolerància que hom tingui a la soledat. Viure sol no és sinònim de sentir-se sol, cert, però sí que incrementa el risc de soledat (sentiment subjectiu individual), especialment en edats avançades, en persones amb una xarxa social feble o en persones amb trets de personalitat determinats.
No podem obviar que les estadístiques ens han revelat que la soledat prolongada (objectiva) correlaciona amb el sentiment de soledat (subjectiva) i que, aquesta darrera, està estretament relacionada amb problemes de salut mental com la depressió.
De fet, països com Islàndia, Luxemburg, Alemanya, Suècia i Hongria apareixen com els països amb una prevalença més alta de depressió. L’individualisme i el viure sol no és l’únic factor que influeix, per descomptat, però sí que es constaten correlacions clínicament rellevants.
La nostra biologia més essencial no lliga amb la praxi de viure sols. És per això que si pel motiu que sigui acabem vivint sols (per elecció o per obligació) no oblidem que la nostra naturalesa és gregària, feta pel vincle i l’estimació. Per això, veig important que les polítiques públiques i les comunitats promoguin xarxes de suport, programes comunitaris –activitats socials o de voluntariat–, i intervencions preventives per a la soledat (escollida i no escollida) a fi que aquesta no derivi en conductes d’autoaïllament, sentiments de soledat i estats depressius associats.