SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Moltes persones comparteixen una curiositat: l’edat del seu primer record. Quan ho preguntem, la majoria de persones situen el primer record conscient aproximadament als volts dels 4 anys. Abans d’aquesta edat, els records són molt escassos o pràcticament inexistents. Aquest fenomen rep el nom d’amnèsia infantil i té una explicació principalment neuropsicològica i funcional.

Durant els primers anys de vida, el cervell està immers en un procés intens de desenvolupament. Algunes de les estructures cerebrals clau per a la memòria encara no han madurat completament. Entre elles destaca l’hipocamp, una estructura situada al lòbul temporal que és essencial per formar i consolidar els records autobiogràfics, és a dir, aquells que formen part de la nostra història personal. Tot i que l’hipocamp comença a funcionar des de molt aviat, el seu desenvolupament estructural i funcional continua durant els primers anys de vida, fet que limita la capacitat de gravar records permanents.

A més, la memòria no depèn només d’una estructura cerebral, sinó d’una xarxa de regions que han de treballar de manera coordinada. El còrtex prefrontal, implicat en l’organització, la planificació i la recuperació de la informació, també es troba en ple procés de maduració durant la primera infància. Aquesta manca de maduresa en els circuits neuronals dificulta que les experiències viscudes es codifiquin d’una manera estable i accessible a llarg termini.

Un altre factor important és el desenvolupament del llenguatge. Els records autobiogràfics s’organitzen en forma de narració: expliquem què va passar, on érem, amb qui i com ens vam sentir. Abans dels tres anys, el llenguatge encara és molt limitat, la qual cosa dificulta construir relats interns de les experiències. Sense aquesta estructura narrativa, els esdeveniments viscuts queden registrats de forma fragmentada o implícita, però no es consoliden com a records conscients recuperables.

També hi influeix el desenvolupament del sentit del “jo”. Perquè un record sigui autobiogràfic, cal que la persona es reconegui a si mateixa com a protagonista de l’experiència. Aquest sentit d’identitat personal comença a consolidar-se aproximadament als tres anys, quan els infants comencen a reconèixer-se al mirall, a utilitzar el “jo” i a comprendre que són individus independents dels altres. A mesura que aquesta autoconsciència es desenvolupa, també ho fa la capacitat de construir records personals.

Finalment, durant la primera infància el cervell experimenta un procés molt intens de neuroplasticitat i reorganització neuronal. Es formen i s’eliminen constantment connexions sinàptiques a gran velocitat. Aquest procés és essencial per a l’aprenentatge i l’adaptació, però també contribueix a la pèrdua i/o transformació de molts dels records primerencs.

Tot això no vol dir que els nadons i els infants petits no tinguin memòria. De fet, poden aprendre, reconèixer persones, rutines i emocions. Però aquest tipus de memòria és sobretot implícita o emocional, no autobiogràfica.

Les experiències primerenques deixen una gran empremta en el cervell i influeixen en el desenvolupament emocional, encara que no les puguem recordar de manera conscient.

tracking