Memòria històrica

Si la idea de progrés, interpretant W. Benjamin, implica deshistoriar la realitat creada per part dels qui ens han precedit, bondats i maldats, genialitats i barbaritats, sense assumir-la com una herència que ens condiciona i ens conforma en el present, sense reconciliar-nos-hi o reconèixer-ne les seues conseqüències, sense reparar-la o millorar-la, és impossible “l’arribada del Messies” o la restauració dels regnes de la virtut, de l’empatia, de la justícia, de l’equitat. Ni el cel a la Terra del Parenostre catòlic. Ni el Paradís comunista. Ni que sigui factible el lema republicà de Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fer tabula rasa i desentendre’ns del nostre passat, desmemoriar-nos, ens condueix a l’immobilisme, a repetir els mateixos errors, a malbaratar el progrés responsable dels nostres fills, de les noves generacions. En un mot, ens impedeix donar un sentit messiànic al tòtem del progrés. Benjamin és genial: el materialisme històric és una teologia! Malauradament, però, la condició humana, que és limitada i mortal, no pot deslliurar-se de l’estupidesa i de militar en la ignorància. No pot sostreure’s al dualisme del bé i el mal. A la llei del pèndol. Fascina Thoreau i fascina Hitler. Atrauen Putin i Trump i alhora atreien el papa Francesc i el bisbe Casaldàliga. L’imperatiu categòric kantià, és a dir, la consciència universal del que està bé i del que està malament, ha estat dinamitat pel pragmatisme, per l’individualisme, per la demolició de qualsevol panteó i per la indiferència a les atrocitats més ignominioses que es perpetren diàriament.

I se’ns ha apoderat la por: la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia o el terror a la devastació nuclear. Ens aterreix que les nostres zones de confort, de seguretat, la nostra escala de valors, les nostres propietats siguin arruïnades. La por a la incertesa esquizofrènica. Sense Paradís, sense Cel, sense Messies, sense Història, sense Ànima, sense escuts antimíssils i sense els dics de contenció, l’ONU, el Tribunal Penal Internacional, la mateixa UE, nascuts després de la carnisseria de les darreres dues guerres mundials, només ens queda la resistència entaforats dins el nostre catau, del nostre búnquer. La impunitat amb què actuen els genocides actuals demostra que no en tenim prou ni amb la Voluntat ni amb l’Esperança. Ni dissortadament tampoc amb la Poesia.