Raonaments

El principal problema de la dreta ideològica i, consegüentment sociològica i política, és que no pot concebre cap altra raó que no sigui la seua. El mateix problema el té l’esquerra. Com tothom sap, quan els dos pols sempre tenen la raó, és impossible entendre’s. La diferència està en el fet que la dreta és més autoritària i per defensar el seu criteri sempre té a punt el recurs de la força. Sempre compta amb solucions dràstiques i exemplaritzants, aquelles que deixen, per a l’esquerra, màrtirs. En canvi, l’esquerra sempre sol ser més condescendent, més indulgent, més blana, més il·lusòria, més perdonadora, una mica més dialogant. El problema és que la seua raó sol ser gairebé sempre ètica. La raó de la dreta, en canvi, sempre és moral. És a dir, prové dels costums ancestrals i consagrats. Els posseïdors de la terra i del cel són els que han establert el que a la pràctica està bé i el que està malament. La teoria ètica correspon a les esquerres. Però a la pràctica, la raó, sigui moral o ètica, la té sempre qui té el poder i la força. El poderós és l’únic que té la raó d’Estat, la raó religiosa, la raó constitucional, l’Autoritat, la Raó de facto. En una democràcia existeix la possibilitat que la raó es reparteixi entre uns i altres. En dictadura (en totes, fins i tot òbviament en la del proletariat), el tirà, l’autòcrata, l’absolutista, el dèspota sempre té tota la raó. És inimaginable qualsevol transacció o intercanvi. Ja deia Montaigne que la raó és com una olla de dues nanses, se la pot agafar per la dreta o l’esquerra.

Tothom té la seues raons per fer el que fa. Tants caps, tants barrets. Max Aub ho expressava així: “Raó no és el singular de Raons.” Tot i així, sempre se sol complir la dita que amb raó o sense, el pobre, sempre a la presó. Ja referíem un altre dia la dada del 20% dels joves que opinaven que una dictadura milloraria les seues expectatives vitals. La ignorància és atrevida, certament, perquè s’afirma sense càlcul, sense contrast, sense experiència empírica, sense proves. A mi el que em preocupa de debò és si els governants de la polis interpreten prou bé les dificultats de la gent per dur una vida digna, sobretot els joves que es volen emancipar. Si les raons dels governants per fer o deixar de fer són prou sòlides o fonamentades com perquè no creguem que són mers jocs de paraules buits de contingut.