Sempre ens omple d'enveja

Tinc un amic, l’Iñaki, que deu ser el major i millor seguidor del futbol americà a Lleida (almenys no n’he trobat cap altre que el superi). Parafrasejant el mític bolero, “si l’NFL li diu vine, ho deixa tot”. Encara no m’ha convençut per veure en directe la Superbowl, però l’endemà me l’explica amb tots els ets i uts. I la veritat és que, una vegada vistos els resums televisius i deixant al marge el cutre gest de la cantant Pink, la que va interpretar l’himne, traient-se el xiclet de la boca moments abans de començar, el cert és que sempre l’esdeveniment, més enllà de les seues audiències milionàries i els preus astronòmics dels anuncis, ens omple d’enveja (sana) i més venint immediatament després dels Goya d’aquest any. Es tracta d’un esdeveniment en què la televisió està al servei de l’esport i no a l’inrevés. Impecable realització, solvent tecnologia per a les jugades polèmiques –que no n’hi ha–, un xou al descans (aquesta vegada amb Justin Timberlake) muntant i desmuntant l’escenari en un tres i no res i coneixent-se les seus de les finals fins al 2022. Igual que aquí.