La memòria de la infància
D’acord que ara mateix les pel·lícules clàssiques estan reservades, gairebé en exclusiva, a un grup d’espectadors, entre els quals em trobo, en via d’extinció. Sí, però quan arriben aquestes dates, a més, viatgem a la nostra infància quan, durant Setmana Santa, sobretot Divendres Sant, tancava tot l’oci, bars inclosos, i a l’única televisió d’aquest país, en blanc i negre, només oferien música sacra, processons, ritus quaresmals i pel·lícules piadoses, que aleshores les qualificàvem com “de romans” (i en aquest calaix de sastre cabien totes les d’aventures). Avui dia molt poques cadenes mantenen aquesta tradició: RTVE, Tr3ce, i parem de comptar, però sempre que sabem que hi apareixeran ens hi enganxem per algun mecanisme ocult de la memòria. Normalment sempre són les mateixes (Espàrtac, no, que la reposen massa) però aquests dies ja hem gaudit de La Bíblia, El Cid, Rei de reis, Poncio Pilatos, La túnica sagrada, Quo vadis, Ben Hur, La historia más grande jamás contada, o, perdonem la seua irreverència, La vida de Brian.
