Vint-i-cinc anys ja de ‘GH’
Sembla que va ser ahir, però ja ha plogut des d’aquell 23 d’abril del 2000 en què els primers dotze inquilins van entrar a la casa de Guadalix de la Sierra (sí, el mateix poble on es va rodar l’excelsa Bienvenido Mr. Marshall), per estrenar el Gran Hermano de Telecinco que es va vendre com l’últim de l’últim en telerealitat i segons Mercedes Milá, la seua presentadora, un experiment sociològic de primer ordre. De fet, la del seu debut va ser la millor temporada de totes. Per la sorpresa, bàsicament. La va guanyar Ismael Beiro, ho recorden?, i la fama de la resta va ser efímera, tret de, perquè van aguantar una mica més, Jorge Berrocal, el de “qui em posa la cama a sobre?”, i María José Galera. A partir de la segona entrega ja tots els concursants van acudir escarmentats i van perdre frescor i espontaneïtat. Això sí, de tots, l’únic que va saber entendre que a GH hi havia la millor manera de guanyar-se la vida va ser Kiko Hernández, finalista en la tercera edició. Des d’aleshores encara no ha abandonat els platós televisius. Ell sí que ha estat el millor concursant de tots.
