El fiasco d’Eurovisió (i 2)

Val a dir abans que res que Eurovisió ja no és el que era. Els que tenim una edat encara recordem el seu naixement. Es va vendre com un concurs musical apolític al cent per cent, venent la germanor dels països a través de la música. D’aquelles bones voluntats inicials ja no en queda res. Primer van ser les picades d’ullet veïnals (tu em votes a mi, i jo a tu); després les estratègies geopolítiques, el mateix, però eixamplant fronteres. I ara amb països víctimes d’agressions bèl·liques com a focus d’atenció. Rússia ja no hi participa. Ucraïna va guanyar el primer any de guerra i enguany el “dolent” era Israel. Va quedar segon. Espanya es va mullar i va rebre una estirada d’orelles de la UER pels seus comentaris propalestins a les semifinals. A la final va posar un missatge de connectar. El jurat professional, sembla mentida, va donar un “zero points” a la representant israeliana, però el televot (quan l’eliminaran? Ah, no, que deixa molts diners en caixa!) li va donar la màxima puntuació. Melody, flamenca de sortida, va ser antepenúltima amb un tema millorable. Això és fracassar.