L’estrella és Marc Giró
Ja ho vam escriure, i després de veure el seu programa d’aquest dimarts, ho ratifiquem: ara mateix no hi ha a cap cadena, almenys en obert, cap presentador capaç de donar tant espectacle televisiu, de nivell s’entén, com Marc Giró. Pablo Motos i David Broncano estan un esglaó per sota. Giró va ser capaç en el seu retorn al Late Xou d’aconseguir divertir-nos amb la seua coreografia inicial cantant, sense brilli brilli ni plomes, malgrat que sí amb cos de ball, el Gracias por venir que va immortalitzar Lina Morgan i després, sense pausa, pronunciar un dels millors monòlegs que recordem haver escoltat en un late night. Va fer un 12 per cent. I La revuelta, emesa justament abans, un 12,1. RTVE està, ara mateix, en un molt bon moment. I encara falta Buenafuente. Per cert, i canviant de tema. Marta Flich i Gonzalo Miró han aconseguit el que demanàvem des d’aquí mateix: trobar el punt intermedi exacte entre el “nyonyisme” de Sonsoles Ónega i el “transcendentalisme impostat” de Joaquín Prat. Les audiències dels tres programes parlen per si soles.
